OPINIÓ

El país real

Porta calada una gorra i una jaca pujada. Camina lent però decidit, la vitalitat del seu esguard no ens preveu d'estar davant d'un dels últims mohicans. Va néixer al carrer Vidrieria l'any 1943 un denou de gener. No hi ha gaire gent de la seva quinta que seguesqui el costum del seu redol amb tanta perseverança. Són ben pocs. Cada matí berena al Bar Plata, hàbit que inicià en aquesta parròquia als cinc anys. Un dels primers cops d'entrar-hi fou un dia que la seva mare el feu anar a cercar son pare, arribaven tard al cinema. El Plata en aquelles hores del segle passat vivia fervoroses partides de truc i de dòmino i gairebé només hi entraven els homes. En Joan ho conta tot recordant com “bullia el carrer de l'Argenteria”, “bullia fins als vuitantes i, fins i tot, els norantes, quan ja va anar mancavant”. “Ses màquines ho han fotut tot, així com internet fotrà el petit comerç”. “No hi havia altre lloc de joieries com el carrer de l'Argenteria, tot es concentrava aquí”. Aquest home que parla ho fa des del seu taller, avui ja jubilat, des d'on ara pinta a l'oli. Veig una hermosa tela de la Seu, una altra de Valldemossa i, fins i tot, unes coves de Portugal. Als onze anys havia entrat a Can Mariano Pomar i fou mosset al seu taller, que és com realment s'aprenien els oficis d'un temps. Aquest home gran, ho és en estatura i en moltes altres coses. No sap estar a casa i pinta al seu antic taller, des d'on molts cops aconsella els que queden quan sorgeixen els dubtes. Clar. “Avui un anell fet a ordinador és perfecte, però és fred”, “fet a mà sempre té un què que mai no tindrà fet a màquina”: l'ànima del seu autor, sigui menestral o sigui artista com en Joan Aguiló, sense cap dubte. Avui l'aprenentatge desapareix i a la vegada també desapareix l'ofici. “La màquina ho fot tot”, “si saps d'ordinador saps fer anells i polseres però ja és tota una altra cosa”, “hi ha alguna escola de joieria subvencionada i d'alguna manera anirà per aquí el futur, però l'ofici desapareix com els meus col·legues”, “en queden alguns com en Jaume Piña, que encara és viu, o en Segura”.

Història viva del carrer, en Joan és gravador, diu, i és joier d'aprenentatge, però fa més anys que fa gravats “que d'argenter, que no som una primera espasa (en joieria) però sé de què vaig”. Els asseguro que reproduir el quadre de Ricard Anckerman amb la façana marítima de Ciutat en un gravat d'argent minuciós i ric de detalls fins a l'infinit no és cosa fàcil i aquest artista ho ha fet amb moltes hores de feina i paciència, traça i perseverança, mentre acaronava un ofici que s'esvaeix. Quan l'empaito en temes “del carrer”, “d'antisemitisme” o de “política” escoltin: “Noltros no hem estat res mai”, “jo vull terme mitjà, no me van els extrems”, “tothom s'equivoca o ningú no és perfecte en aquest món”, “mai m'he sentit insultat”, “no veure els errors és criminal”, “Hitler, una sola persona, va voler exterminar les races... això és voler ser superior a Déu”, “cap persona té dret a voler eliminar-ne una altra”, “diuen que Hitler era viu i era un imbècil que va dur més sort que ses putes”.

Va néixer i créixer al carrer, el podeu trobar els matins fent un tomb. Al bar assegut com un més quan no ho és, fill d'aquell món que ha desaparegut, sense recança però ben convençut assegura: “El que jo he conegut, aquest món ja no tornarà”. Apura el cafè, s'acomiada de la gent, torna a l'antic taller, on acaba els detalls d'una nova tela, i en fer-se fosc, baixarà al Gran Hotel, des d'on agafarà el bus que el puja al barri de Son Espanyolet. Joan Aguiló Font, mestre gravador argenter. Una part de país que molts cops ignoram.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF