Hi ha una espècie molt abundant a Mallorca. No és endèmica, encara que més d'un s'ho pensi. És el lleó de Twitter: una bèstia ferotge que, des de la comoditat del teclat, dicta sentència sobre el futur del català, reparteix carnets de bon mallorquí, acusa tothom de traïdor i anuncia, fil rere fil, l'apocalipsi nacional.
El més sorprenent és que aquesta fera experimenta una metamorfosi instantània tan bon punt abandona les xarxes. Al carrer deixa de rugir i es converteix en un moixet dòcil. Evita qualsevol conflicte real, no assumeix cap compromís i, sobretot, no mou ni un dit perquè les coses canviïn.
Ja sabeu de qui parl. Dels qui idealitzen el govern de Pedro Sánchez mentre acusen MÉS de ser massa moderat; dels qui disparen contra l'STEI, però després s'afilien a altres sindicats pels cursos gratuïts o per les prebendes; dels qui exigeixen al GOB i a l'Obra Cultural Balear una contundència que ells mateixos no estan disposats a sostenir ni tan sols pagant-ne la quota; o dels qui converteixen la defensa de la llengua en una bandera moral, però, quan arriba el moment de decidir l'escola dels fills, prefereixen una concertada en castellà abans que anar a una pública i compartir aula amb infants d'origen immigrant i de famílies humils.
A les xarxes són revolucionaris inflexibles; a la vida real, simples espectadors.
I no us equivoqueu, no parl des de cap superioritat moral. No crec en les persones impecables ni en les verges vestals. Tots vivim amb contradiccions, i probablement això és saludable. Sempre dic que qui no en té almenys cinc, corre el risc de convertir-se en un dogmàtic. El problema no són les contradiccions: el problema és convertir-les en una coartada per no assumir cap responsabilitat. Perquè, en política, les accions —i també les omissions— tenen conseqüències.
I d'aquí neix una altra actitud que em preocupa encara més: el derrotisme.
Que sí, que ja ho sé, hi ha motius per preocupar-se: de cada vegada es parla menys català a casa nostra i és evident que Mallorca viu un procés accelerat de transformació provocat pel turisme.
Davant aquesta situació, què feim? Els qui encara ens preocupam per la cosa pública només tenim dues opcions. La primera és resignar-nos: convertir la impotència en una identitat política, idealitzar un passat que ja no tornarà i deixar que els de sempre continuïn decidint el futur de Mallorca. La segona és més difícil, però també més fecunda: assumir la realitat per transformar-la. Sense maquillatge, però també sense derrotisme. Perquè qualsevol crisi obre una escletxa per al canvi. Una societat que es fa preguntes és una societat que encara no s'ha rendit. I si avui cada vegada més mallorquins es demanen què significa ser d'aquí, quin país volen construir i qui decideix el nostre model econòmic, és perquè les velles certeses s'han esberlat. Els grans projectes polítics no neixen de les respostes fàcils, sinó de les preguntes incòmodes.
Ara bé, respondre a aquestes preguntes exigeix desfer-se d'alguns mites. El primer és pensar que el mallorquinisme pot trobar aliats entre les elits econòmiques que s'han enriquit gràcies al model que ens ha duit fins aquí, encara que tinguin vuit llinatges mallorquins. El segon és creure que compartir llengua és més important que compartir projecte. Un catalanoparlant que vota Vox no és necessàriament més aliat del mallorquinisme que qui, vingui d'on vingui i parli la llengua que parli, comparteix pancarta a la mani.
Tinguem-ho clar: la nació no la salvaran els qui viuen de la seva explotació. Els nostres aliats són uns altres. Són totes aquelles persones que, des de realitats diferents, queden fora de l'Espanya del privilegi: qui defensa la llengua i el territori, qui lluita per l'habitatge, contra la precarietat, pels serveis públics i els drets laborals, el feminisme i els moviments LGTBI. Aquestes són lluites que massa sovint avancen per separat, com si fossin conflictes independents, quan en realitat comparteixen una mateixa arrel. Precisament aquí rau la gran oportunitat del mallorquinisme: és l’únic espai polític amb prou cohesió i coherència per articular aquest malestar dispers en un projecte compartit.
És el que Mateu Morro resumeix amb una expressió tan senzilla com poderosa: “lliurar tots els combats i aixecar totes les banderes”. No ho malinterpreteu. No es tracta d'apropiar-se de totes les reivindicacions ni de convertir el mallorquinisme en el portabandera de qualsevol causa. Es tracta d'entendre que moltes de les lluites del nostre temps comparteixen una mateixa arrel i, per tant, poden compartir horitzó.
Això també implica no deixar cap lluita pel camí. En el cas de la llengua, el repte és especialment exigent: cal convèncer la resta dels moviments transformadors que els drets lingüístics no són una reivindicació identitària ni un privilegi elitista, sinó una qüestió de democràcia i d'igualtat, tan legítima com la defensa de l'habitatge, els drets laborals, el feminisme i la protecció del territori.
Aquesta és la responsabilitat històrica del mallorquinisme polític: articular totes les lluites dins un projecte de reconstrucció nacional, en el sentit més profund del terme. Això vol dir assumir com a objectiu prioritari cohesionar la societat illenca, enfortir-ne l'autoestima i convertir-la en un subjecte polític conscient dels seus interessos. Només així el mallorquinisme deixarà de ser percebut com un moviment que només defensa una llengua per esdevenir, definitivament, un moviment que defensa un país.
Així que ja sabeu. Sortiu de Twitter. Hi ha un futur per construir.
