Opinió indigesta

Tanquem els ulls i remuntem-nos a aquella nit del 24 de desembre del 2019. Mentre moltes persones celebraven la Nit de Nadal, en bona o mala companyia, perquè ja és sabut que ni totes les famílies són divertides ni a totes les uneix l'amor; mentre uns compartien torró i riures i altres s'avorrien com una ostra; mentre moltes nenes i nens esperaven amb ànsia els regals de Papà Noel; mentre ocorria tot això aquella nit, una menor estava sent víctima d'una salvatge violació grupal. Així que des d'aquella data el que era un secret a veus es va convertir en “l'escàndol sexual del segle”, segons un titular d'El Español, i la premsa regional i nacional es van fer ressò d'aquella desgràcia. Surt a la llum la realitat de l'explotació sexual de les menors i després passem de la commoció social a tirar pilotes fora i justificar la ceguesa selectiva; resulta que ningú en sabia res!

Han passat quasi 14 mesos des d'aquell drama, i encara ningú té el valor d'assumir la responsabilitat de bussejar en els embornals. Mai hem d'oblidar que la nena víctima d'aquella violació grupal sí que existeix i el seu dolor era, és i continuarà sent real, igual que els traumes de totes aquelles menors explotades sexualment. Són persones amb ferides incurables amb les quals han de conviure tota la vida. Han passat quasi 14 mesos i ha quedat patent que els interessos partidistes marquen les regles del joc.

Un any i dos mesos després, continuem sense avançar en aquest tema: uns rebutgen comparèixer al Parlament per l'explotació sexual de menors perquè -i com figura en la premsa escrita- “no s'ajusta a la normativa”; altres responsables al·legaven que “no tenien constància que adults captassin adolescents per a prostituir-les” o que “l'explotació de menors no estava sobre la taula; si n'existien casos, no ho sabíem”. Alguns polítics i polítiques, homes i dones que han triat assumir responsabilitats a l'hora de presentar-se voluntàriament a les eleccions, es refugien en el “no ho sabíem”. La qüestió no és “saber-ho” o “no saber-ho”, sinó tenir el valor per a bussejar en aquest món fosc i assumir la responsabilitat que han dipositat els ciutadans en les persones i partits polítics electes. La qüestió és tenir el coratge per a esclarir el que va ocórrer i no triturar els drets d'una part de la ciutadania senzillament perquè són filles i fills de l'exclusió social.

Les menors explotades sexualment són dones del futur, però com que són filles de drames socials i amb un futur incert, és més fàcil que les seves vides no siguin més que expedients administratius i estadístiques de danys col·laterals, víctimes dels temps moderns que no importen a ningú. Encara que sigui veritat que l'explotació sexual de menors és “una xacra que afecta tota la societat”, honraria els polítics assumir responsabilitats dels seus càrrecs i no refugiar-se en “no sabíem res”, perquè, si no, diria quina calamitat d'aquests temps, quan els que no saben res tenen la responsabilitat de guiar-nos cap a un futur que qualificaria d'incert i perillós, perquè la ignorància és la mare de tots els mals!

Així que diria a aquells i aquelles que no sabien res que el 8 de març, quan pensin a reivindicar els drets de les dones, que tanquin els ulls i pensin en aquella nit del 24 de desembre i en el dolor i l'angoixa d'aquella nena, i de passada pensin en totes aquelles nenes que van haver de passar pel mateix drama. Per un instant, pensau en elles com si fossin les vostres filles. El dolor, quan és propi o és pròxim, cura el mal de la ceguesa selectiva.

És aquí una altra vegada el 8 de març, que alguns ja han rebatejat com “el dia de la dona contagiada”, i sorgeix el dilema de “manifestació sí!”, “manifestació no!”, i continuen els eterns debats i tertúlies sobre les dones i els seus drets. La maquinària de les desigualtats continua també en el seu habitual procés de destrucció de les ciutadanes més fràgils, i van sorgint noves facetes de les habituals discriminacions. Descobrim la nova modalitat de la prostitució low cost; la raça i la manera de vestir continuen sent les barreres invisibles que limiten un grup de dones en els seus projectes professionals i queda sense resoldre la bretxa salarial entre homes i dones. Tot pot anar a pitjor, perquè estem en temps de reajustament, i com va dir S. de Beauvoir : "Mai oblidis que una crisi política, econòmica o religiosa serà suficient perquè els drets de les dones siguin qüestionats".