Olor de naftalina
Aquest dissabte s'ha presentat el manifest "Tots junts". Cansada de paripés polítics escenificant una realitat inexistent, trob que no val la pena ni entrar al fons de la qüestió. En els darrers anys, hem vist els representants polítics de la suposada esquerra mallorquina declarant l'Emergència Climàtica, muntant tota una parafernàlia vinculada als Objectius 2030 de Desenvolupament Sostenible, amb els quals suposadament es comprometien. Hem vist escenificacions de diàleg social diverses, pactes superlatius varis (com el de reactivació i diversificació econòmica i social de les Illes, que incloïa el pacte per l'energia, el pacte per l'aigua...), etc. Tot plegat, res de cert.
La realitat és una altra de ben diferent del relat que pretenen construir, i segurament és més propera a la iniciativa "Tots Junts" que a la resta de pactes i escenificacions vestits amb missatges de canvis, de compromís social, de reducció d'escletxes i desigualtats, i de compromís amb la crisi ecològica i climàtica que vivim. La realitat és que el que continua imperant és que la iniciativa privada marca les polítiques de 'canvi' per a garantir que no canviï res, més enllà de les paraules amb les quals es vesteix el discurs. I això passa tanmateix perquè les polítiques actuals pretenen, en tot cas, i com a molt, corregir "els desajusts" que genera el model social i econòmic actual, però per res reconsiderar-lo, redirigir-lo o canviar-lo. I els "desajusts" que ells perceben –que no són tots ni amb la gravetat que realment representen– són només la punta de l'iceberg d'un problema de fons que requereix endinsar-s'hi fins a l'arrel i capgirar-ho tot.
Però sembla que els qui ens governen estan entestats a no llevar-se les cucales dels ulls i a no voler veure que aquesta situació que afrontam no té precedents i no es resoldrà amb les mateixes receptes de sempre, que precisament ens han abocat aquí. Les paraules crisi i emergència no han agafat encara, pels nostres responsables polítics, la transcendència real del seu significat, tant al nostre territori com en l'àmbit global del món que habitam. Governen en un moment clau de la història recent de la humanitat. La pandèmia ha accelerat les pitjors conseqüències de la desfeta d'un model que ha topat amb els límits d'una realitat que ha menyspreat i sobre la qual s'ha sostingut. Jason W. Moore, en la introducció del llibre El capitalismo en la trama de la vida, diu: "No es tracta només d'una transició d'una fase del capitalisme a una altra, sinó de l'enfonsament de les estratègies i relacions que han sostingut el capital durant els darrers cinc segles". La pandèmia ha enfonsat el turisme, ha posat en evidència les vulnerabilitats infinites de la nostra societat addicta i sense alternativa, però, com a autòmats irreflexius, l'interès únic és recuperar-lo costi el que costi, sense entendre que el que ha caigut són les regles del joc que el feien possible més enllà de la nostra exigua existència com a petit territori enmig de la mar. Ja no és possible un model econòmic, global i local, basat en el consum massiu, la mà d'obra devaluada i precaritzada, i l'espoli i sobreexplotació dels recursos naturals.
Aquest moment no necessita fotos inútils, ni compromisos buits, necessita cervells pensants posats a pensar en comú, pel bé comú i pel futur possible. No interessos que demanen menys impostos i més polítiques neoliberals amb un discurs paternalista i alliçonador. Necessitam persones de multiplicitat d'àmbits, que treballi per generar alternatives reals per a un nou paradigma social, econòmic i polític, ecosocial i feminista, i que planifiqui estratègicament la transició que ens cal per arribar-hi i que requereix una visió amb un marc ampli de temps. Una visió de procés. Persones que –mentre altres, gestors actuals, es dediquen a respondre les urgències socials i sanitàries immediates– pensin les polítiques que han de prioritzar el sosteniment i la dignificació de la vida de les persones en tot el seu periple vital, promovent la desprivatització i desmercantilització de serveis bàsics, i també dels sectors estratègics necessaris per apuntar cap a l'enfortiment de les sobiranies imprescindibles –econòmica, energètica i alimentària– per afrontar el futur amb garanties per a totes i tots. Que pensin com enfortir els processos de democratització de la presa de decisions atenent les necessitats bàsiques per enfocar un nou model de producció. Que pensin com articular iniciatives publicocomunitàries per a noves i alternatives fórmules majoritàries de gestió econòmica estratègica, que atenguin els objectius ecològics, climàtics i de justícia social que són ineludibles. Que pensin les polítiques que cal fer per garantir l'enfortiment d'un teixit econòmic múltiple i divers, arrelat al territori, i consolidat sobre els principis de l'economia social i solidària. I també, evidentment, que repensin el turisme del futur (immediat) i com transitam cap a aquest nou model turístic –també per definir estratègicament– i com l'inserim en un marc de diversificació, redistribució i relocalització.
Tot està per fer i es perd el temps miserablement fent voltes allà mateix, amb pactes, manifestos i fotos amb olor de naftalina, massa tancats i que no evolucionen en absolut més enllà de les formes i algunes frases fetes inserides amb calçador als seus discursos.
Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB
