Ofici de Nadal
La vida segurament no té sentit, però el sentit és necessari per a la vida. Per això, la humanitat, des dels seus més tendres orígens, ha construït faules que aportessin sentit i donessin legitimitat a les formes de poder i de submissió. Ja se sap que no hi ha dues persones iguals, i d’aquesta desigualtat estructural en surten el poder i les seves diferents manifestacions de l’espai privat a la dimensió pública. Dotar-ho de sentit tot plegat és una tasca obsessiva per organitzar en l’ordre i la disciplina l’experiència individual i col·lectiva.
Avui se celebra Nadal, un dels moments centrals de la mitologia d’una de les figures del sentit que ha tingut més impacte en la societat: les religions. I concretament d’una part: les cristianes. Sembla com si fos necessari construir veritats inaccessibles –és a dir, fora del judici de la raó crítica– per organitzar la vida en comú. I així els mites poblen la Terra i han acompanyat la humanitat en el seu peregrinar pel planeta.
Tanmateix, les veritats incontestables –ja sigui fruit de la religió o de les creences laiques que li han anat agafant el relleu– es fan cada cop més incòmodes, més difícils de trampejar. Per això tan sovint les acompanya la pulsió autoritària, com hem vist al llarg dels segles. I les grans promeses laiques no forçosament han millorat les fantasies d’eternitat de les religions.
És hora que assumim la realitat i ens alliberem del mite de la transcendència que ens promet la salvació al cel, ja que sabem que no serà a la terra. N’hi hauria prou amb un exercici d’elemental modèstia: reconèixer que som humans i res més que humans, i que, per tant, el relat és a la inversa de com ens l’han explicat. No és Déu qui ha creat l’home, és l’home el que ha creat Déu per intentar donar gruix a la pròpia experiència. És la necessitat de dotar de sentit –finalitat i acompliment– una espècie a la qual li costa acceptar la seva elemental precarietat: naixem, creixem i morim en un tres i no res. Per dissimular aquesta evidència s’han construït infinitat de promeses de redempció que sovint s’han concretat en tràgics historials d’opressió. Potser si comencem a reconèixer els límits de la nostra condició podrem sortir de l’estat d’ignorància volguda. I així créixer en emancipació. Sense que això sigui cap garantia de redempció.
