EscriptorAquesta setmana s’ha celebrat el segon aniversari del referèndum unilateral d’independència que es va fer a Catalunya aquell –ja estranyament remot– u d’octubre de 2017. Recordar aquell dia és posicionar-se; aquí fins i tot l’exercici més neutre de memòria esdevé un al·legat. Què va passar, aquell dia? Què se’n pot deduir o aprendre o fins i tot criticar? L’independentisme ha caigut ara en una impotència frenètica, que el porta a tota mena de cerimonials i discursos, en un batibull de crítiques mútues i d’egoismes de partit que fa feredat i que contrasta terriblement amb el clima de germanor i d’il·lusió col·lectiva que es respirava aquells dies.
Durant aquell setembre previ, tothom es demanava si seria possible votar. El país havia estat ocupat per policies, i no deixaven de fer-se registres, a la caça de paperetes i urnes. Ara sabem que els polítics, des de les institucions, van fer tot el possible per fer-ho bé, però que alhora van mirar de no embrutar-se les mans fent tripijocs comptables que poguessin evidenciar una malversació de fons públics, un cop el referèndum havia estat prohibit pel Tribunal Constitucional.
Allò, que en el fons va ser un acte massiu de desobediència pacífica, cívica i feliç, va ser reprimit de mala manera, i encara no sabem ni per què: si el referèndum no podia produir efectes legals, per què enviar la policia a atonyinar votants? No bastava fer com després del 9N de 2014, sortir a dir, des de l’estat, que allò no havia estat res, i que, per tant, i com va ser, no se’n podia derivar cap efecte tangible?
L’estat espanyol va assotar els votants i va detenir els polítics responsables de l’invent per pur afany de revenja. No se suporta encara la dissidència ni el qüestionament a l’autoritat ‘nacional’. S’ha creat entorn d’un fet innocu, que havia estat despenalitzat anys abans, una causa penal de rebel·lió, perquè el poble català va resistir i durant les setmanes prèvies també va mostrar la seva disconformitat amb l’ocupació policial del país. Totes aquelles accions van ser avaluades al procés penal del judici independentista, la sentència del qual està a punt de ser publicada, i que tothom preveu dura i mala de pair.
L’independentisme ha caigut dins un estat de xoc catatònic. Amb els seus líders neutralitzats –a la presó o a l’exili– i amb una política enrarida per la divisió i l’amenaça constant d’un nou 155. A tot això hi sumem les detencions aparentment arbitràries i sota l’acusació exorbitant de terrorisme que s’han fet aquests dies, i la campanya electoral espanyola motivada per la impossibilitat d’un acord d’esquerres en virtut, almenys en part, del tema català, i un poble que se sent emmordassat i que es prepara per a una resposta contundent a la condemna dels seus líders.
La crispació i l’enrariment estan a l’ordre del dia. Ningú sap ben bé a què s’ha d’atenir ni què pot fer per no prendre mal: ni els polítics espanyols ni els catalans, aquests últims també tenen l’obligació d’articular alguna resposta que satisfaci l’independentisme i alhora no doni ales ni a la suspensió de l’autonomia ni a l’alçament nacional espanyol, que pot venir amb la ganyota feixista cada vegada més gravada a la cara. Per molt que sigui la cara d’un socialista.
La por i la impotència no són bones conselleres. L’independentisme no ha de fer de la frustració un motor d’acció, perquè això sembla que és el que desitja l’espanyolisme. Quan no tens projecte com a mínim has de tenir personalitat. És una qüestió de caràcter. Fer-se digne del futur d’un país millor també és tenir la força per aguantar immòbil mentre es barallen per fer-te caure.
