Els obstacles jurídics dels dissidents iranians
Una noia va morir el 16 de setembre en un hospital iranià després de ser arrestada per l'anomenada policia de la moral per no haver-se tapat prou bé els cabells. La mort de Mahsa Amini ha desencadenat protestes en més de cent ciutats, i al carrer els manifestants afirmen obertament que la República Islàmica ha de caure. El poble iranià està cansat de la tirania teocràtica. La consigna del moviment és “Dones, vida, llibertat”. Però aquest eslògan només es farà realitat sota un govern democràtic i laic.
Durant els 43 anys transcorreguts des del triomf de la Revolució molts iranians han perdut la vida per haver plantat cara al govern. No se sap del cert el nombre real de morts perquè el govern no informa mai sobre aquests temes. Només podem mirar de reconstruir aquestes xifres a través dels familiars i les investigacions de les organitzacions de drets humans. Segons Iran Human Rights, aquestes últimes vuit setmanes han mort a mans del règim com a mínim 326 iranians, 43 dels quals eren menors.
La República Islàmica no té escrúpols a l’hora d’actuar contra els dissidents, tant si són dintre d’una aula o al llit d’un hospital. Els agents del govern identifiquen als pavellons els manifestants ferits i, si el personal mèdic hi ofereix resistència, els arresten. Les autoritats també han atacat uns quants instituts de secundària on els alumnes corejaven consignes dintre dels edificis. Hi van irrompre i van colpejar els estudiants. Fins ara n’han detingut més de 300. Molts d’ells han sortit en llibertat sota fiança, però n’hi ha que encara estan retinguts. Aquestes mesures draconianes, que sens dubte causaran la indignació dels iranians, reflecteixen la desesperació de les autoritats.
A l’Iran és impossible reclamar justícia pels assassinats ni un judici just per als manifestants. Per exemple, la denúncia presentada per la família de Mahsa Amini encara no ha rebut cap resposta. Dos periodistes –un dels quals és segurament l’autor de la foto de la noia ingressada a l’hospital, mentre que l’altra va fer la cobertura del seu funeral per a la premsa iraniana– es consumeixen ara a la presó per presumpte espionatge. Molts periodistes i escriptors també han perdut la llibertat només per parlar i divulgar informació que el govern no vol que es faci pública. El 14 de novembre un jutjat de Teheran va dictar la primera sentència de mort per a un acusat detingut per participar en les protestes.
Els advocats no són lliures per defensar els clients jutjats per delictes polítics. Segons la llei iraniana, en aquests casos l’acusat no pot triar un advocat fins després de l’interrogatori i quan ja s’hagi dictat el veredicte. I aleshores alguns d’aquests advocats són víctimes de falses denúncies i acaben detinguts. En aquests moments n’hi ha més de 15 empresonats per defensar els seus clients; n’hi ha que esperen judici, mentre que d’altres compleixen llargues condemnes.
A més d’unes lleis injustificables, el poder judicial no és independent. Sobretot en els judicis polítics i religiosos, en què els agents d’intel·ligència i els de la Guàrdia Revolucionària són els que redacten l’acta de processament i fins i tot decideixen la pena. Els fiscals i jutges dels tribunals es limiten a signar les ordres i les sentències que els dictin.
L’acció i les pressions internacionals poden contribuir a mantenir el focus sobre els presoners que l’estat iranià preferiria que quedessin relegats a l’oblit. Les marxes i concentracions massives de Nova York, Washington, Los Angeles, Londres, París i moltes altres han fet sentir la veu dels iranians arrestats i assassinats.
Estic segura que aviat assistirem a grans canvis a l’Iran. Les actuals protestes no s’han esvaït ni les autoritats han sigut capaces de silenciar-les. I els que participen en les manifestacions tenen un objectiu més clar i compartit que mai: el derrocament del règim. Una franja molt gran de la societat també està implicada en les protestes actuals. Mai havíem vist manifestar-se alumnes de batxillerat.
Les dones han estat al capdavant de totes les protestes des de la Revolució. Però aquesta vegada és diferent. Els homes han entès que la democràcia només arribarà a l’Iran si les dones aconsegueixen els seus objectius. Fins i tot els escolars es manifesten al costat dels seus avis i hi ha protestes per tot el país. Estic segura que aviat assistirem a grans canvis a l’Iran. I un canvi de règim iranià serà molt beneficiós per a tot el Pròxim Orient.
Copyright The Economist
