28/02/2021

Humanitzar les xifres del covid

3 min
Enterrament d'una persona morta per coronavirus, l'abril de 2020 al cementiri de Montjuïc.

En aquest temps de pandèmia acostumem a llegir les xifres , a sentir-les, a comentar-les amb els altres. Ara anem millor, estem per sota de cinc-cents. El nombre de morts està baixant, menys de tres-cents. Hem après coses dels números. Les xarxes socials i la premsa digital indiquen la taxa de contagis, la incidència acumulada, el risc de rebrot, les defuncions . Fixem l'esguard amatent en aquella fletxeta petita, de color verd o vermell, que puja o baixa, com les nostres aferrissades esperances de futur i la nostra minsa confiança en el present. Els comitès d’experts d’arreu del món han necessitat els números, les estadístiques i el càlcul de probabilitats per prendre decisions pel bé comú: confinaments (totals, parcials, perimetrals, municipals), toc de queda, mesures de seguretat, vacunació. Els números són una cosa especial per a qui no els entén gaire bé. En canvi, per a qui en fa un ús científic, matemàtic, estadístic, són la garantia d’intel·ligibilitat del món. Des d’aquest punt de vista, la realitat, com deia Galileu, es pot traduir en forma de números. Les xifres requereixen una interpretació. Les estadístiques es relacionen entre si per treure'n conclusions. Avancen en la regulació dels fets socials. Treballen l'enginyeria de les poblacions.

En efecte, vivim envoltats de xifres: el nostre carnet d’identitat, per exemple. Número de carnet, sisplau? Aquest número ens identifica entre molts altres: és la xifra que diu “u” –cadascú de nosaltres–. En canvi, no ens representa: aquest “u” no diu què som. El número, en la seva literalitat, exclou les temences, el desig de llibertat, l’anhel de viure una vida plena amb els altres. L’any 2005, el filòsof francès Jean-Claude Milner va alertar de l’ús de la xifra, en el sentit de l’estadística, en una societat obsessionada per la mesura. Va anomenar aquesta obsessió la política de les coses. Els éssers que parlen no es poden incloure en la normalitat del grup, representada per la mitjana o per la variable. La raó és molt senzilla: no se'n pot intercanviar un per un altre perquè la subjectivitat inclou una dimensió irrepresentable. La xifra no abasta el desig de l’ésser que parla. Parlar implica foradar el món que la variable dona per garantit. En el context de l’aritmètica, l’u s’entén com un individu. En canvi, en el marc de l’estadística, aquest individu (representat per l’u aritmètic) dissol la individualitat subjectiva, sempre fràgil i contingent, per incloure-la en l’agrupament de la institució, de l’administració, de la població. Som un individu pel càlcul estadístic, no pas pel som o el que volem ser. Esdevenim una variable intercanviable, indiferent en el sentit existencial. Deixem de ser únics i passem a ser un més o un menys. Per a l’estadística, un individu que ha mort és igual a un altre, un suspès a l’escola és igual a un altre, una persona menor de vuitanta anys és igual a una altra. La categoria converteix l’alteritat en una pura ficció. Compte! Això no significa que l’estadística sigui inútil, sinó que el seu ús és humanament limitat.

Aquests dies llegia El monstre de la memòria de Yishai Sarid. És la història d’un guia dels camps d’extermini a Polònia . Acompanya les personalitats que visiten els camps, grups de joves adolescents en el seu viatge de fi d’estudis. Sarid deixa clar que la Xoà no es pot entendre només des de la xifra: s’ha de pensar des de la vida singular de qui va morir allà. Un per un. Naturalment és incomparable, però una cosa semblant ens passa quan sabem el nombre de defuncions per la pandèmia, en el sentit de no acabar de fer-nos càrrec del que llegim: la xifra no dona raó de les vides singulars, perquè ningú pot entrar personalment –encara que s’hagi mort– a formar part de la població dels morts. La persona és irreductible, en la seva qualitat d’ésser que parla, perquè hi ha coses que no tenen nom. Fa uns mesos, l'ARA va publicar l'"Homenatge a una generació que se'n va", i el New York Times va obrir una secció titulada Les vides que hem perdut ; en totes dues peces hi apareixien el nom de pila, els cognoms, la fotografia i la història de persones que han mort durant la pandèmia . Aquest intent de posar cares als números, d’afegir-hi la narrativa necessària per a la memòria dels qui hem estimat i plorat, és del tot imprescindible. Humanitzar les xifres pressuposa anar més enllà, des del convenciment que el càlcul no dona raó de qui, una vegada, omplí amb els batecs de la paraula el món compartit que habitem.

Anna Pagès és professora a la FPCEE-Blanquerna de la Universitat Ramon Llull