23/09/2022

Novetats

2 min

En arribar setembre amb les novetats editorials que s’han covat des d’abans de l’estiu, arriben també els vells debats de tardor, cada any idèntics i poc o molt enfadosos. Es publica massa? Hi ha massa llibres i pocs lectors? Per què de sobte sembla que tothom escriu i vol publicar, i somia fer-se ric en un sector on gairebé ningú es guanya –esplèndidament– la vida? 

Fins i tot nosaltres, els lectors empedreïts, tenim aquesta sensació: que no donarem l’abast davant de tots els llibres que estaria bé de llegir-nos. Però ens resignem a no poder fer-ho, perquè no tindrem temps, o quan ens hi voldrem posar ja hauran sortit altres llibres que ens estiraran més. Però –pensem-hi– ningú es queixa mai de la quantitat de novetats cinematogràfiques que cada setmana ens arriben a les sales de cinema o ja directament a les plataformes de continguts. És com si se sabés que, de tot allò que és cinema, s’acabarà veient el que sí que per a nosaltres val la pena, per bé que s’haurà d’esperar que el temps faci un cert cribratge: el que és bo surarà gràcies a les recomanacions dels crítics, als premis, als comentaris de la 'comunitat cultural' que ens farà adonar del que sí que hem de veure. A més, ara ja està eternament disponible, a l’abast d’un parell de clics. 

Els llibres, però, no funcionen així. Sembla que o bé un llibre arrela i es lliga ja d’inici al món cultural i guanya lectors i certs reconeixements o bé és molt probable que passi avall per sempre més, sense que hi hagi en el futur temps ni energies per posar-hi un ull a sobre. 

Sovint sembla que no hi haurà mai més 'clàssics', llibres que puguin accedir a la categoria sòlida del que és més o menys 'inqüestionable'. Qualsevol cosa publicada fa menys de trenta anys és difícilment reeditable en aquests termes, més enllà de les reedicions degudes a un èxit que sigui més o menys immediat. Gairebé res no s’ha pogut ni assentar, culturalment parlant, ni hi ha hagut temps per crear entorn seu un discurs crític o una massa fidel i lectora. Això tal vegada és més observable a la nostra literatura que a la castellana, que té més demografia i suports nacionalment ferrenys.

Potser convindria tornar a apostar per certes col·leccions d’obres consagrades, com fan a França o als Estats Units, i creure en els llibres que valen la pena, i no dimitir a l’hora d’insistir amb les obres que no són òbvies sinó que demanen més esforç o intel·ligència, i estan fetes des de l’audàcia o el risc. 

Sovint sembla que tota la literatura són ja 'belles lletres' o escriptura fina, novel·les de taula braser, la literatura que agrada als llibreters, els quals poden acabar havent de decidir sobre la qualitat literària d’uns textos que no poden avaluar enmig del devessall abusiu de novetats, de la confusió i els prejudicis identitaris, o la simple manca de coneixements. Perquè quan acabes posant un poc d’ordre ja arriben moltes més capses de novetats.         

Melcior Comes és escriptor