31/03/2023

Nova York contra Trump

Quan menys ho esperàvem, s’anuncia la imminent imputació per part d’un gran jurat novaiorquès a instàncies de la Fiscalia de Manhattan, i el possible arrest,del’expresident dels Estats Units Donald Trump pel suborn a una estrella porno durant la campanya del 2016. La gran i esperada notícia, doncs, esdevé certesa pel més roí i banal de tots els possibles càrrecs que pot afrontar en el futur l’expresident i empresari.

Podem estar assistint a un fet sense precedents en la llarga tradició democràtica del país –primer expresident de la història del país que s’haurà d’enfrontar a càrrecs penals–, però també és cert que no es recorda una primícia mediàtica tan massiva en què la notícia sigui simplement una filtració no confirmada. Aquest fet explica la profunda batalla que es dirimeix darrere d’aquesta imputació. Vegem-ho.

Cargando
No hay anuncios

El fet que una notícia negativa per a Trump s’hagi filtrat, naturalment, a fonts del New York Times, fa encara més novaiorquesa aquesta disputa a cor obert pel futur de la figura més disfuncional i antisistema que ha tingut la democràcia nord-americana –que es considera a si mateixa incorruptible, ininterrompuda i definida com l'excepcionalitat americana–. Ens parla d’una lluita fratricida entre dues Amèriques, però també entre dues Nova Yorks: la progre benestant, que defensa la democràcia liberal i l’exemplaritat, i la tirànica, anarcoindividualista, materialista i supremacista. És la batalla del New York Times, i tot el que implica, contra Donald Trump –dos ens tan representatius de la ciutat que els seus emblemàtics edificis estan separats per escassos carrers.

La notícia ens parla també d’una lluita entre el vell poder dels mitjans –el periòdic influent– i les noves formes de poder d’aquests homes egocèntrics i tirans de l’opinió pública desinformada –Twitter o Truth Social; parlem de Trump, però podríem parlar de Musk–. No està clara, avui, la victòria del NYT i la seva moral progressista com en el seu moment fou indiscutible la del Washington Post i la seva gran exclusiva del 1974, el cas Watergate, destapat pels periodistes Woodward i Bernstein, que va fer fora del poder tot un omnipotent president com Richard Nixon. Llavors, el poder vell residia a Washington DC, la gran capital de les institucions. Avui, a la cosmopolita, financera i motor econòmic Nova York. Cada era té els seus espais de poder, i en aquests temps líquids i virtualitzats Nova York esdevé el paradigma perfecte per al frenesí contemporani.

Cargando
No hay anuncios

L’últim capítol trumpista de la setmana passada –cridar a les mobilitzacions, fins i tot violentes, a través de la seva xarxa social alternativa– sols pretenia aguditzar la bretxa ja de per si enorme entre aquestes dues Americas –si em permeten l’anglicisme– que s’odien mútuament i que en aquest últim xou protagonitzen dos noms: Trump vs. Bragg. El polític contra el fiscal. Entremig, una amplíssima població se sent desorientada i silenciada per les guerres culturals que atien els extrems més ideologitzats de la nació: per un costat, el supremacisme blanc i ric, tant és si és conservador o amoral, i per l'altre, el progressisme més compromès amb les identity politics –polítiques identitàries que arriben a Europa a tota velocitat–. És Nova York contra America.

Alvin L. Bragg és la figura més reconeixible de la Fiscalia de Manhattan. L’any 2021 es va convertir en la primera persona afroamericana i no blanca elegida per a aquest càrrec. Trump l’acusa sense miraments d’antipatriota i d’odiar America pel sol fet d’imputar un expresident. Darrere la denigració a Bragg hi ha un odi visceral a l’antagonisme identitari que representa: autoritat judicial –de caràcter racional, normatiu– versus autoritat política –de caràcter sobirà, autoritari i despòtic, en tant que elegit pel poble–; també raça negra versus raça blanca, i, sobretot, orígens humils al barri de Harlem versus la vida de nou ric a la Torre Trump de la Cinquena Avinguda, el districte fiscal amb més ingressos del país. Tan sols els separen 40 carrers, però també un abisme antropològic.

Cargando
No hay anuncios

Bragg prové de Striver’s Row, l’històric districte de St. Nicholas del barri de Harlem, que queda entre les avingudes d’Adam Clayton Powell i de Frederick Douglas –dues figures mitològiques de la lluita pels drets dels negres dels últims dos segles, un com a legislador i l’altre com a pastor baptista–. Però Bragg també representa en l’imaginari social la lluita per l’ascens social. Graduat a la Trinity School, una de les escoles de secundària més selectives del país, que envia la major part dels seus estudiants a les universitats d’elit que formen part del grup Ivy League, es va llicenciar en estudis governamentals a Harvard, d’on també es doctoraria per l’escola de lleis número 1 del país, la Harvard Law School. Mentrestant, Trump accedia a la gran escola de negocis conservadora del país, la Wharton School, de la Universitat de Pennsilvània –en el seu cas, beneficiat pels contactes del seu pare i del seu germà gran, Fred Trump Sr. i Jr., com bé va demostrar el Washington Post.

Així és com les elits segueixen tallant el bacallà des del cor de Nova York, la gran ciutat que més vot progressista va reunir a les eleccions del 2020. I així és també com dos barris històricament tan progressistes –Harlem i Manhattan, el 86,7% dels vots del qual van votar Biden i tan sols un 12,3% Trump– encarnen una guerra cultural que l’ampla America no reconeix. Per un costat, Harlem, el barri de la memòria dels negres, de la música jazz i la renaissance cultural, abandera encara ara la lluita contra la injustícia social (només cal recordar l’enorme onada expansiva de moviments com Black Lives Matter). Per l’altre, la Manhattan progressista que allotja el nombre més gran de milionaris i plutòcrates del món global. Ambdós mons, a tocar geogràficament i quasi oposats en els modes de vida, comparteixen una identitat novaiorquesa que denega les realitats del més enllà americà. Veurem qui guanyarà la batalla entre els vells mitjans hegemònics i els nous mitjans socials massius, però el que sembla estar descomptat és que la guerra la continuaran dirigint la petita massa d’elegits pel sistema d’elits estatunidenques.