Ben aviat vaig descobrir que al supermercat del meu barri, als Estats Units, molts dels treballadors eren llatins. Immediatament també vaig veure que si canviava d’idioma i els parlava en castellà -un automatisme em feia pensar que era una deferència o una mostra de simpatia- ells mantenien tossudament l’anglès. Fos quin fos el nivell de domini de l’idioma del país que ens acollia a tots dos, preferien continuar parlant la llengua que els integrava i els donava capacitat de progressar com un més en la seva nova societat. M’equivocava canviant d’idioma i ells apreciaven, precisament, ser tractats en la llengua de prestigi.
Per què es parla una llengua? Per amor, per utilitat. És a dir, perquè els teus pares te la transmeten o per progressar i formar part d’un grup social. Amb els altres catalans, la llengua catalana va fer un pas de gegant gràcies a tots aquells patriotes -aquests, sí- que van fer l’opció a favor de la cultura i la llengua d’acollida llegant als seus fills una cultura, uns valors i un idioma que no havien sigut els del seu bressol. Els fills d’aquella immigració són avui els garants de la llengua i els responsables d’acollir les noves immigracions acompanyant-les d’oportunitats.
Una llengua útil?
Avui a Catalunya podem estar en risc de perdre la utilitat social de la llengua, l’acceptació subtil que l’ascensor social i la integració en la societat passen per l’abraçada a una llengua i una cultura obertes.
És el moment de fer balanç i de tornar a prestigiar l’idioma i els valors de cohesió que representa. Tenir una llengua d’acollida, oberta i no bunqueritzada passa principalment per la seva utilització a l’escola i d’aquí a la resta de la societat i a la contracultura mateixa.
No enganyar-se
El primer punt per fer alguna cosa de profit és no enganyar-se. Sortir de la plàcida comoditat de l’autoengany que pot ajornar durant un temps que la realitat es filtri en forma de contradiccions i provoqui canvis incòmodes, però imprescindibles per avançar. I en això ens trobem respecte a la situació de la llengua catalana, que necessita més que mai un diagnòstic acurat i realista del seu ús social i escolar. La realitat avui dia és que políticament s’està defensant amb més grandiloqüència que efectivitat una cosa que no existeix. No deixa de ser sorprenent que Ensenyament admeti que no té un coneixement exacte del grau de compliment de la immersió a Catalunya, però està clar que la immersió s’aplica a mitges.
Una immersió que no s'aplica
A falta de dades precises, un estudi recent assegura que en el pas de primària a secundària “es produeix una reducció de l’ús del català com a llengua vehicular, tant per part dels docents com dels alumnes”. Mentre que el 80,4% dels professors parlen en català als alumnes a 6è, la xifra baixa fins al 73% a 4t d’ESO. Alhora, el 19% d’alumnes de 6è diuen que els docents se’ls adrecen igual en castellà que en català, un percentatge que s’enfila al 25% a 4t d’ESO. L’informe conclou que, si bé el català “és el centre de gravetat” del sistema educatiu, hi ha un “nombre significatiu d’alumnes i docents que parlen en castellà a classe, sobretot a secundària”. A fora de l’escola, sabem que només el 19,6% dels barcelonins d’entre 15 i 29 anys tenen el català com a llengua d’ús primer -una caiguda de més de 10 punts en només 5 anys- i que el 36,1% dels habitants de Catalunya parlen normalment en català, 10 punts menys que fa 20 anys.
L’onada dels grans idiomes obliga totes les cultures petites en nombre de parlants a reforçar-se. Però no serà bunqueritzant-se i tancant-se com sobreviurà el català en un món que parla anglès i castellà amb altaveus eixordadors. La defensa de la llengua passa per les oportunitats d’una vida millor, d’acollida, de diàleg cultural, de no caure en la trinxera.
El moment és important i caldrà veure quina capacitat tenen els partits centrals del país d’arribar a un nou consens. Cal mantenir els jutges fora dels programes pedagògics, però també que els partits majoritaris pactin un model actualitzat, flexible segons les necessitats dels centres, i que garanteixi que no només els fills de l’escola concertada o privada parlin idiomes estrangers.
La llengua no se salvarà bunqueritzant-la, però necessita protecció i tornar-la a convertir en un instrument pactat a favor de la cohesió social, la integració i l’agitació cultural. De moment, les crítiques entre els partits independentistes, la temptació del PSC d’acostar-se a l’electorat de Ciutadans i l’enverinament de Cs i PP del debat públic no són un bon senyal.
