06/07/2023

Wagner i els nostres mercenaris

4 min
La lona que Desokupa ha penjat a Madrid

Qui sap si Richard Wagner, autor de la marxa nupcial més cèlebre de la història i de la marxa fúnebre més dramàtica, acompanyaria la marxa militar dels mercenaris que duen el seu nom; o se’n tornaria, esparverat, al seu taüt. El nacionalisme exaltat i l’antisemitisme ambivalent, però sobretot els gustos musicals del Führer, van fer-ne una icona del Tercer Reich. Ha quedat associat al nazisme per sempre més. La relació d’Adolf Hitler amb la jove del compositor, Winifred Wagner —de qui es diu que va portar-li a la presó el paper per escriure el Mein Kampf—, o el fet que s’endugués al búnquer un manuscrit original del mestre, afegeixen una aura romàntica a la propaganda política. Em temo que no són les connexions emotives ni la força simfònica de la seva obra el que fa que un grup de mercenaris l’adopti com a marca. L’aura del feixisme és un embolcall idoni per als mercaders de la mort i els seus esbirros: senyors de la guerra, mercenaris, sicaris, caçarecompenses. Tots tenen en comú que maten per diners, al marge dels poders de l’Estat a qui s’encomana el monopoli de la força.

Exèrcit i policia acumulen crítiques i denúncies pels seus excessos i biaixos. Esclats com el de França no haurien d’amortir les alertes que, a casa nostra, fan entitats com Iridia, però almenys es pot recórrer al control judicial, parlamentari i social. La qüestió és exercir aquest escrutini. La transparència i el retiment de comptes i la socialització en el respecte als drets humans són indispensables perquè els uniformats no vagin per lliure sinó alineats amb l’estat, social i democràtic, de dret. Sense escletxes, com ara la classificació alegre de documentació, com a secreta o reservada, o les traves a la denúncia amb l’excusa del deure de confidencialitat. Opacitat rima amb impunitat.

Si l’actuació de les forces regulars pot quedar a l’ombra, l’externalització a “proveïdors privats de seguretat” cau de la zona grisa a la profunda negror. Qui sap d’on provenen els fons o quins són els termes pactats? Segons on és fàcil que se’ls cedeixi l’explotació de recursos naturals o, pura perversió, la reconstrucció després de la guerra. Les empreses de mercenaris no només ofereixen carn de canó sinó armes, suport estratègic o logístic i serveis de protecció a jerarques i mandataris. Entre aquests contractistes hi ha l’empresari espanyol acusat d’espiar Julian Assange. Recordem, contra un oblit que rosega la consciència, que Wikileaks va revelar, per exemple, la pràctica de la tortura sistemàtica per part de l’exèrcit dels EUA. I que són els alertadors, no els responsables, els que han patit el tracte degradant (la soldat Manning) o la reclusió cruel (Assange). Si això passa amb les forces de defensa i d’intel·ligència sota control públic no vull ni pensar què passa amb els operadors privats si se’ls deixa fer i desfer. Amb els mètodes que gasten (que inclouen la violació, la decapitació o la devastació com a armes de guerra) i els “objectius” a qui apunten (criatures, civils desarmats, periodistes) —documentats per ONGs que treballen sobre el terreny—, qui gosa esbrinar, denunciar o publicar?

La rebel·lió de Wagner s’ha plantejat com un afer de geopolítica i debilitat del lideratge intern a la Federació Russa. Però interpel·la els estats sobre l’externalització de la seguretat també fronteres ençà, si la vinculem a l’ordre públic i als conflictes particulars. Els ajuntaments que anuncien la contractació de seguretat privada com a reforç estiuenc (Badalona) o contractes amb els pinxos de Desokupa (Premià de Dalt, malgrat no tenir ni una sola ocupació al municipi) renuncien, així mateix, a una part de la potestat pública.

Alguns agents privats funcionen com escamots equipats amb la parafernàlia i la iconografia ultra. Els actes de campanya i propaganda (com la lona gegant de Madrid: “Tú a Marruecos, yo a la Moncloa”) no són innocus. Creen relat, com la falsa alarma de l’ocupació delinqüencial impune. Les dades oficials sobre violacions de domicili (altrament dit, la senyora que se’n va a comprar el pa i es troba el pis ocupat) mostren que un 98% de les denúncies per ocupació de pisos ho són d’immobles buits (cap ni una a Barcelona el 2022); mentre que l’ocupació no residencial (per a malifetes) és un crim contra el qual els jutges ja poden actuar. Normalitzen maneres de fer que no passen per l’aplicació rigorosa de la llei, la resolució pacífica dels conflictes o l’atenció a l’emergència social, sinó per l’amenaça, les coaccions o la força bruta; especialment contra els més indefensos. Sembla una ironia que la Hermandad de los Caballeros Legionarios, vinculada al cos estrany de l’exèrcit que respon a la lògica mercenària, es resisteixi a desallotjar l’espai que ocupa al barri de Sant Andreu. El seu lema (“De rodillas solo ante Dios”) s’assembla perillosament al de l’empresa de desokupació (“No nos para ni Dios”). Aquí no actuen, però. Deu ser que comparteixen la munició moral, el fanatisme nihilista (“novios de la muerte”) o el supremacisme implícit en les pintades del local (“Nuestra raza no ha muerto”), barreja d’arrogància i frustració. L’adoctrinament dels joves en la litúrgia bèl·lica també és un risc poc apamat. Al campament militar Gran Capitán, “no apte per a pusil·lànimes”, personatges com Bertín Osborne hi envien els fills menors a aprendre disciplina i valors: “Tradición, esfuerzo, entrega”. Diuen que no es fomenta cap ideologia, però l’emblema és l’escut del requetè carlista. Com deia el “petit” dictador, “haga como yo, no se meta en política”.

Llegeixo que Prigojin és una barreja d’Espartac i Mussolini i m’enerva la confusió. L’un, gladiador obligat a matar o morir, lidera la revolta i la fugida de la tropa d’esclaus, des de Roma cap al mar. Fam de llibertat. L’altre marxa sobre Roma per assaltar el poder. Set de sang. Convé preguntar-se, davant la temptació de l’equidistància, quina èpica emula Wagner quan marxa sobre Moscou, la turba trumpista sobre el Capitoli, Desokupa sobre la Bonanova... 

stats