Ser o no ser
L’absurd de la vida, el seu caràcter fosc, tràgic, incomprensible, s’esgota davant els instants de bellesa
PalmaPotser no hi hagi res més dolorós que la mort d’un fill. Un home, desesperat, a la vorera del riu Tàmesi, enmig de la fosca espessa, clama a les estrelles indiferents: ser o no ser, aquest és el dilema. Sofrir el desamor, les injustícies, les morts que ens desemparen, les calamitats d’una vida que des de fa, almenys, dos segles sabem que no té ordre ni sentit, és un bagatge feixuc. Per què aguantam, ens demana William Shakespeare, si tenim la mort tan a tocar? Albert Camus defensà que aquesta és la veritable pregunta, la que obre tota filosofia possible, per què ser en comptes de morir? Entonada des de llocs diversos, la ferida de la finitud ens posa amb el cos descobert davant la vida.
Hamnet era el fill de Shakespeare i va morir quan tenia onze anys. Maggie O’Farrell ens conta aquesta història amb un llibre que ha commogut moltíssima gent. Fa poc, Chloé Zhao n’ha fet una pel·lícula fascinant. No és el dol sinó la vida que persisteix, el que captiva. El bosc, els encanteris, el color, els auguris, n’Agnes, el teatre... tot mesclat per contar-nos que Shakespeare va poder dedicar-se a crear obres immortals perquè una dona intel·ligent tenia cura dels seus tres fills. La mort de Hamnet, el desconsol que provoca, fa créixer un abisme entre William i Agnes.
Ser o no ser és el dilema que ens presenta també la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, Tre ciotole. Una ruptura, el desamor, desencadena una situació vital que enfronta la protagonista amb la seva finitud. Des d’un balcó obert a la llum crepuscular de Roma, na Marta sent l’udol de la mort, però a punt per saltar troba un motiu que la lliga a la vida. Després d’un diagnòstic mèdic que li pren qualsevol esperança, la indiferència i el tedi es converteixen en fam de ser. Pedalejam amb la càmera per una ciutat que quasi no sabem reconèixer, ni el Coliseu ni la Fontana di Trevi, només la llum, l’estol d’ocells que rompen el cel, els carrerons, els bars on no hem entrat mai i una protagonista que es va enamorant de la vida a contrarellotge.
Una esperança minúscula
Ambdues històries, contades així, amb pressa, sembla que les hem sentides un milió de vegades, però la mirada atenta de les creadores ens situa al cimal de la intensitat, perquè des del “com” de l’art ens regalen maneres de perseverar en el ser. Sembla que ens forcen a una esperança minúscula, sense èpica. Una esperança valuosa, perquè en som capaços cada dia, des de la nostra singularitat. L’absurd de la vida, el seu caràcter fosc, tràgic, incomprensible, s’esgota davant els instants de bellesa.
El present és opac, sord, insistent, ens abat les ales. Els genocides, els tirans, els cretins, tots gairebé intercanviables, des de països còmplices ens arrosseguen per un desert que no acaba. “Per què aguantam l’escarni d’aquests temps, el jou dels opressors, el greuge dels superbs, l’amor burlat, la lentitud de la justícia?”. Per contestar la pregunta que ens fa Shakespeare hem de llençar la càmera lluny, al cel, i veure un ocell, un estol d’ocells que amb el gest senzill de batre les ales ens recorden que no són el sentit ni l’ordre els que ens faran estimar la vida, són la bellesa que provoca l’art, l’amor que desperta la vida nua, el pa a la taula, una companyia càlida, un aire suau de capvespre.
Ser o no ser? La vida decanta la balança si atenem les petiteses.
