No se n'havien anat
Ja ho heu llegit: la capital d’Espanya retorna el nom d’un carrer al general espanyol Millán Astray, d’anecdotari sinistre (Muera la inteligencia, Viva la muerte!, que li va enflocar a don Miguel de Unamuno) i d’historial bel·licós. No és precisament un personatge per jugar cap paper en un impossible procés de concòrdia. És tot el contrari: el seu nom desperta els instints més violents d’una Espanya irremeiablement violenta, segons reiterada experiència històrica.
Sabeu, també, que la senyora Manuela Carmena, la batlessa anterior de Madrid, havia dedicat el carrer a Justa Freire, pedagoga republicana. Just fet aquest canvi, les associacions patriòtiques en homenatge al mateix Millán Astray i al general Franco Bahamonde havien dipositat aquest afer tan clar i raonable en l’obscur mecanisme de la justícia espanyola, del qual va sortir el maig passat flotant entre llorers daurats.
Sigui com sigui la llei de la memòria històrica o democràtica, tots tenim una vaga idea dels objectius amb què va ser redactada. A partir d’aquí, que un jutge hi faci encaixar la figura de Millán Astray en detriment de la d’una pedagoga és un fet tan inassumible per la democràcia que sembla que tornem al vell adagi que un bon jutge pot fer bona justícia amb una mala llei. I viceversa, sobretot.
El més sorprenent, però, és que la placa amb el nom del fundador de la Legió s’havia mantingut fins al 2017 al lloc on ara ha tornat. De manera que parlar de tornar, precisament, no sempre respon a una realitat ben arrelada: en tornen molts que no se n’havien anat mai. Tampoc és gaire correcte parlar de neofeixisme: en essència, és feixisme –el de sempre, s’entén– per més espècies amb què se’l vulgui salpebrar.
Guillem Frontera és escriptor
