No menj cadàvers

PalmaM’agraden tant els animals que vaig haver de deixar de menjar-los. No menj cadàvers, no puc, el meu cos rebutja aquesta possibilitat. És una cosa del tot instintiva. Imagín els escorxadors plens de patiment i qued paralitzada. No hi ha cap decisió ètica al darrere, ni pens en la ramaderia extensiva ni en la necessitat ambiental de reduir el consum de carn. Simplement, no puc menjar un cos mort de la mateixa manera que no podria menjar una merda que trobàs pel carrer.

Com sol passar quan et desvies uns centímetres dels altres, molta gent em demana explicacions de per què no menj carn. “No puc”, és la meva resposta en el 100% dels casos. M’emprenya haver de justificar decisions que no impòs als altres –de fet, els meus fills mengen carn, els meus animals també en mengen. No vull saber per què menjau carn. No em sembla malament que ho faceu. Però això no és el que em demana el cos.

Com la resta de mortals, menj com puc. Moltes vegades a deshora i malament. Hauria de consumir més llegums i variar més les verdures. M’he de suplementar la B12 i alguns matins no hi pens. Però no sent angoixa davant del plat, perquè no hi ha animals morts.

De vegades, quan din tota sola a casa, mir els meus animals. Tres moixos i dos cans. I els toc de seguida, perquè m’agrada notar l’escalfor dels seus cossos vius. Quant de patiment hi ha en el món en un sol instant? Quantes criatures s’acosten a la mort amb una angoixa indescriptible? Per què el món desenvolupat (en termes només econòmics, és clar, no ètics) no és capaç ni tan sols de fer un plantejament reduccionista del consum de carn? La darrera pregunta és naïf, ho sé. El món no ha arribat a aquest punt de desastre per fer precisament plantejaments que tinguin en compte el patiment dels altres.

Pens en Peter Singer, un pensador cabdal per a l’animalisme. Ell parla de la contradicció entre valors i costums. Perquè a molta gent no li agrada pensar en el patiment dels animals, però no canvia els hàbits de consum ni un mil·límetre.

Els meus dos cans i un dels moixos que viuen amb mi són molt vells. Cada dia he de fer d’infermera: un ha de prendre la pastilla; un altre, el xarop; un altre s’ha de menjar un pinso especial... La cussa camina com una padrineta i no pot mastegar massa bé i el ca, que és lladrador, l’altre dia es va endur una mossegada d’un altre ca. A més a més, el moix fa poc que és cec, i ara aprèn a moure’s per casa amb seguretat. Jo també em començ a fer gran. De manera que passam estones meravelloses al sofà mentre contemplam els dos moixos joves jugar. Ells no ens necessiten per a res i, quan es cansen, se’ns sumen. Els meus fills es riuen de mi, diuen que som com Mowgli. Quan arribi avui vespre a casa, vindran tots cinc a saludar-me (cadascun amb l’efusivitat pròpia de la seva edat). Jo seuré a terra uns minuts i els faré carícies. Llavors em seguiran per la casa, m’observaran. I jo somriuré, no podré fer altra cosa.