No-mares

PalmaFa poc, la curiositat i un seguit de casualitats em van portar fins al projecte ‘No Mares: Identitats més enllà de la maternitat’, impulsat per Llucia Bauçà. Deu dones d’edats i vides diverses tenen en comú la no maternitat. El projecte qüestiona que ser mares sigui un factum indefugible per a les ‘dones’. Aquest qüestionament, que dona veu a experiències diverses i les legitima, és una aposta per a la llibertat i la transgressió. Perquè transgredir és anar més enllà dels mandats que cada època inscriu en els nostres cossos.

És una impertinència que cada dona es vegi implícitament o explícitament obligada a visitar la pregunta sobre la maternitat. No poden ser l’expectativa, la pressió social, els imaginaris congènits, els relats sobre instints i rellotges biològics els que s’imposin per damunt de la curiositat pròpia, del desig construït des de la singularitat de cada una. No podem acceptar la marginalitat que opera sobre els nostres cossos quan contestam que no volem ser mares, no hauríem de permetre els dubtes o les sospites que es generen quan la resposta és negativa. El meu cos mai no ha tengut el desig d’engendrar una vida, el part em sembla un thriller allunyadíssim del meu horitzó vital, però sembla que en complir els quaranta et regalen les darreres entrades al festival de l’ordre, el patriarcat ens convida a fer inventari de penediments i rareses, perquè hi ha una edat en què no està ben vist que continuem jugant al carrer, tenim el dinar a taula i es refreda.

Sara Torres defensa que la cultura ens prepara per associar els nostres cossos amb l’experiència de l’embaràs i de la maternitat. Mai no m’he sentit reclamada per aquesta experiència i, malgrat tot, tenc un excedent d’amor i de tendresa que vessa sobre els infants, sobre els moixos, sobre les meves amants o les meves amistats, i el relat dominant de la maternitat m’ha empès a enfrontar-me a la pregunta amb neguit, amb presses. El relat patriarcal ens conta que la potència vital i amorosa de les dones s’ha de dirigir cap a la reproducció. Sense aquesta experiència el buit amenaça com un auguri, ens sobrevola i ens recorda que mai ho tendrem tot.

És urgent crear un relat més creatiu, més amable, des d’on contar totes les coses que podem fer amb l’amor, amb la tendresa, amb la companyonia, coses que no hagin de passar forçosament per la maternitat. Ens calen referents, veus, històries que ens permetin crear un imaginari poderós per a la no-maternitat.

És urgent contar que moltes dones passen un infern d’anys i frustració per intentar encalçar un desig que per ventura no és del tot seu, necessitam històries que ens expliquin el part, el postpart, la criança, sense el romanticisme de l’abnegació, de la incondicionalitat, de la plenitud. Ens calen més testimonis de dones com Rodoreda. Ens hem d’apropar a criances alternatives com la que posa en joc Bel Olid, per esqueixar l’heteronorma i el binarisme de gènere. Hauríem d’impedir que la família monògama i heterosexual monopolitzi la manera vàlida d’escampar l’amor. Ens cal eixamplar l’imaginari, perquè moltes persones deixin de viure la diferència legítima amb angoixa.

Desig que la pregunta “vols ser mare?” no sigui un peatge obligatori. Que puguem lligar el cos i la vida al present, assumint que una vida finita com la nostra no ens permet desenvolupar totes les possibilitats de què seríem capaços. Hem de viure les potències, que en deia Aristòtil, no com a imperatius existencials, sinó com a camins de llibertat.

La Bien Querida té una cançó que m’agrada molt, es titula Podría haber sido. Podria ser un bon antídot contra la pressió del patriarcat imaginar tot allò que hauríem pogut ser si haguéssim seguit els seus desitjos desequilibrats, i riure fort en veure que ara som a un altre lloc, igual d’incert però més propi.