Per què no se’m deixa dir missa? (1897)

De l’article de Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) a La Publicidad (8-VIII-1897). És la tercera peça del cicle que va publicar amb el títol Un sacerdot perseguit, dos anys després de tancar el titulat En defensa pròpia, un corpus magistral d’articulisme de combat. Havia estat acusat de practicar exorcismes al marge de l’autoritat eclesiàstica.

No sé quants sacerdots hi han a Barcelona; suposem que n’hi haja 500. Doncs, tots ells la diuen cada dia de l’any i a mi fa dos anys i setze dies que no me la deixen dir. [...] ¿Per què no se’m deixa dir la santa missa? Als primers temps de ma persecució (penós és haver-ho de repetir) se’m tractà de faltat d’enteniment. ¿Serà per aqueixa causa que se’m retiraren les llicències? A haver sigut cert, estava l’ordre molt ben donada, puix qui està en aqueix estat no pot exercir lo sagrat ministeri. Mes les eminències mèdiques de Barcelona, reconegudes per tothom aquí i fora d’ aquí, com són los Giné, los Rodríguez Méndez, los Galceran, etcètera, provaren victoriosament lo contrari. Llavors ¿a corre cuita se’m tornarien les llicències, com per esmenar una errada? No fou així; no pogueren fer-me passar per boig, volgueren tacar-me d’espiritista. Los espiritistes, motu propio, amb una caritat que els honra, digueren en ses revistes que no em coneixien i que cap d’ells m’havia sentit anomenar com a tal, i la bona gent de Barcelona, que no necessita aqueix certificat, se rigué de l’estúpida acusació. ¿Me tornaren llavors la missa? ¡No! Llavors se’m tractà de lladre dient que havia sostreta la caixa del Marqués; però tot seguit mos defensors feren observar que lo diner no em lluïa gaire, i que el Marqués seguia més ric que mai. ¿Quin delicte, quina taca tenia jo a sobre, puix tampoc llavors se’m tornà lo permís? ¿En los molts i afortunats llibres que he escrit hi hauria alguna proposició o doctrina inconvenient o errada? [...] ¿A què es redueixen, doncs, tantes acusacions fetes amb tanta pertinàcia i amb tanta ràbia? A una sola: la de no haver obeït al senyor Bisbe. ¿Estava jo obligat a obeir-lo en la ocasió i circumstàncies sobre dites? No. Si el senyor Bisbe em mana que em tiri de cap a mar, ¿m’hi tinc de tirar? ¿Tinc d’obeir-lo? Doncs abans l’hauria obeït tirant-me de cap a mar que anant a Vic, puix de la mar, amb lo poc que sàpiga de nedar i amb lo molt que Déu m’hauria ajudat, n’hauria sortit, i de Vic, amb la maror que m’hi esperava, no n’hauria sortit. Si el sagrat Evangeli em digués: “Quan vos perseguesquen en una ciutat, aneu-hi”, jo hi hagués anat a més córrer, però em diu tot lo contrari: “Quan vos perseguesquen en una ciutat fugiu a una altra”. I així ho he fet; me perseguien a Vic, i he fugit a Barcelona. ¿Hauré pecat també seguint les màximes del sant Evangeli? [...]