No ho he fet a posta, però...

Na Martina llegeix al diari que la botiga de la placeta tanca definitivament. No se’n sap avenir. Era un lloc tan agradable... Tranquil, endreçat, singular. En recorda fins i tot l’olor de la fusta i, sobretot, el somriure acollidor de sa madona, que coneixia tothom i a tothom saludava des de damunt el portal. El mostrador que tant va badar quan era nina ja no il·luminarà més aquell racó d’una ciutat que torna cada dia més gropelluda i impersonal.

Comenta amb na Glòria la pèrdua de l’'establiment emblemàtic' –així l’han anomenat a la ràdio– que tant els agradava. Totes dues lamenten la desaparició d’un altre comerç de proximitat, que tanta vida havia donat al barri i que els havia fet tanta companyia. La conversa les posa tristes i les fa sentir impotents. Com pot ser que passin aquestes coses? L’enyoraran... I això que feia anys que no hi havien posat els peus. Primer, perquè s’avesaren a les franquícies del centre i dels polígons comercials de l’extraradi; ara, perquè ho compren tot per internet.

En Sergi ha passat mala nit. Va quedar fins tard mirant pel·lis al portàtil. Li agrada acotxar-se dins el llit i anar d’un vídeo a l’altre una mica aleatòriament. Prefereix els documentals a les sèries i sempre li ha interessat el medi ambient. Va estar mirant reportatges sobre els plàstics als oceans i això el va destrempar. Intentava dormir, però li revenien imatges i xifres inquietants: cada any tiram a la mar més de vuit milions de tones de plàstic, han detectat 'illes' de residus de gairebé dos milions de km2 als girs oceànics del planeta...

S’aixeca, somnolent però desvetllat, i aprofita per avançar feines i fer la llista de la compra. Sobretot ha de pensar a comprar aigua. No en tenen ni gota, a casa. Comprarà cinc barrals grans. Més o menys en tendrà per a tota la setmana. Si tothom fes igual serien cinc milions de barrals setmanals només a Balears. De vegades pensa que haurien d’instal·lar un filtre i beure l’aigua de l'aixeta, però no li lleu. Els barrals són tan barats... I més ara, que els comana per internet i els del Mercadona els hi pugen a casa...

A pesar de l’artrosi que li rosega els genolls, na Coloma és una dona animosa. Fa taitxí tres cops per setmana al centre cultural i cultiva al balcó les millors clavellines de Mallorca, que és com dir del món. Darrerament, però, a les vetlades d’'escambrit', les amigues la troben absent i una mica cop-piu. Ella està bé, però passa pena per na Magdalena, sa germana petita, que viu amb el seu home –en cadira de rodes i molt delicat de salut– en una travessia de la Rambla, prop de la Missió. 

El mes passat li va explicar per telèfon que els treuen de ca seva. Que el propietari ha venut la finca i que hi han de fer pisos de luxe. Ara no saben on anar. Així com estan els lloguers i amb la pensió que els ha quedat, no tenen ni per anar tirant. Na Coloma se’n fa el càrrec. A ella li passaria el mateix. Sort que el seu Benet –al cel sia– va contractar aquell fons de pensions que l’alleuja de les penalitats quotidianes i de les servituds de l’edat. Sí, va ser una bona pensada i la mota es va revaloritzant. Ella no hi entén, però es veu que tenen bons tècnics i que encerten les inversions. Com aquests pisos tan bons que diuen que han de fer en una travessia de la Rambla, prop de la Missió...

Molts de fenòmens que abominam són resultat d’accions humanes, encara que no sempre responguin a una intenció. Sovint són innocents efectes col·laterals de dimensions devastadores i, de vegades, hi hem contribuït sense saber-ho. No ho hem fet a posta, clar, però...

No sempre som conscients de les conseqüències de les nostres accions en els processos socials. Normalment actuam de bona fe, però, involuntàriament, el nostre comportament, en coincidir amb patrons generalitzats, acaba produint efectes que no esperàvem. Sovint, aquestes efectes no intencionats no només ens sorprenen, sinó que ens escandalitzen sincerament i, dins la pròpia perplexitat, cercam ingènuament qualque explicació satisfactòria.

La vitalitat de la llengua no n’és una excepció. La major part dels processos de substitució lingüística són resultat de la suma de decisions equivocades –i perjudicials– per part dels parlants: amagar la llengua en públic, no transmetre-la a fills i nets, parlar sempre en castellà a infants, joves i desconeguts... sense que els parlants hagin tingut la més mínima intenció de perjudicar la seva llengua ni, evidentment, en desitgin l’extinció. 

La norma de convergència lingüística –confluència espontània en castellà amb l’interlocutor– és un dels mecanismes psicolingüístics més letals del nostre patró social i es dona fins i tot entre catalanoparlants que no s’han pres la molèstia de comprovar que l’altre ho sigui.

La intenció no és dolenta, no. Els efectes, però...

Nanda Ramon és professora