I AQUÍ

Quan no hi ha justícia que valgui

Va passar la porta de casa seva, un Cap d’Any. Tornava de festa. Era de matinada, feia fosca. Al seu poble no van massa enfora, fins a la plaça. El carrer estava desert. No sap d’on va sortir. Encara ara no ho entén. Quan va ficar la clau al pany, algú li va agafar la mà, la va girar i la va empènyer dins l’entrada. Estava desconcertada, havia begut i l’efecte de l’alcohol no s’havia esvaït del tot. Des del primer moment va ser conscient del que li podia succeir. El tenia darrere, li subjectava els braços. No li va veure la cara, només la calba i unes celles negres, poblades. Tot anava molt de pressa. Se l’havia de llevar de sobre com fos. “Pensa, pensa”, es repetia. “No som prou forta. Pensa, pensa”. I pensava en els pares, que dormien a dalt i no volia que els passàs res. I va recordar: la porta és oberta, es tanca de manera automàtica. “L’he de fer retrocedir, empènyer-lo i tancar-la”. I s’intentava deslligar. Li va fer un tall al nas, creu que amb el rellotge. “Fes-lo retrocedir”, es repetia. Li va estripar el jersei i li va rapinyar l’anca. “Fes-lo retrocedir i tanca la porta”. “Qui hi ha dalt?”, li va demanar. “El meu marit. Si no m’amolla, cridaré”. Potser ja cridava. Va ser un segon. La va amollar durant un segon. El va empènyer tan fort com va poder i va tancar la porta. Era un intent de violació, no d’assetjament sexual. La Manada va violar una noia de 19 anys i és al carrer. La llei ho permet. La llei també permet que el gendre del rei emèrit sigui el primer a entrar en una presó de dones. I permet que Catalunya tingui homes i dones, que no han violat ni robat, empresonats o a l’exili. I condemna un jove que venia fruita i fa raps. I algú s’atreveix a dir que això és justícia? És injustícia i prou.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF