25/09/2021

No és estrany que els francesos estiguin enfadats

4 min

No us enganyeu: això no és una picabaralla, és una crisi. La nova aliança anunciada la setmana passada entre els Estats Units, la Gran Bretanya i Austràlia, gràcies a la qual Canberra disposarà de submarins de propulsió nuclear, ha fet enfadar els francesos i els ha deixat en estat de xoc. I no només perquè han perdut el contracte de venda de submarins a Austràlia, firmat el 2016.

Els representants polítics francesos diuen que s’han vist menystinguts i enganyats per tres estrets aliats, que han negociat d’amagat seu. La sensació de traïció és tan intensa que el president, Emmanuel Macron, ha optat per guardar silenci sobre la qüestió -cosa força inusual- i ha delegat l’expressió d’una indignació molt notòria en el ministre d’Exteriors, Jean-Yves Le Drian, un home molt calmat en circumstàncies normals. Quan li van preguntar a la televisió pública si el comportament de Biden recordava el del seu predecessor, Le Drian va contestar: “Sense els tuits!”

Les conseqüències van molt més enllà del trencament d’un acord comercial, de l’orgull gal i d’egos ferits. Aquesta bomba diplomàtica ha tret a la llum amb gran cruesa les regles no escrites de la competència entre grans potències, en la qual França no pot participar si no té al darrere el pes de la Unió Europea. El que vam veure la setmana passada és la geopolítica del segle XXI i l’adaptació brutal de les antigues aliances a les noves realitats.

França es considera una “potència resident” a la regió indopacífica -un camp de batalla crucial per a la rivalitat entre els Estats Units i la Xina- per les illes dels seus territoris d’ultramar i les quatre bases navals que manté al Pacífic. El 2018 va dissenyar una estratègia per a la regió i, des de llavors, ha pressionat la Unió Europea perquè impulsés un projecte similar. Paradoxalment, l’estratègia indopacífica de la Unió Europea es va presentar el mateix dia que es va fer pública la nova aliança, coneguda com a Aukus. No cal dir que el pla de la UE va quedar ofegat per tot aquest enrenou.

Austràlia era fonamental per a l’estratègia francesa. A part de la venda dels submarins, França preveia una aliança amb Canberra que constituiria un important pilar per a la seva presència a la regió. Ara tot el pla està ferit de mort. Segons els francesos, el nou programa desplegat pels nord-americans a Austràlia és tan exhaustiu -inclou ciberseguretat i intel·ligència- que no queda lloc per a cap més iniciativa. Per reconstruir la seva estratègia regional, França se centra ara en l’Índia, amb la qual ja col·labora estretament.

El que aquí està en joc és un realineament d’aliances a la regió, imposat pels Estats Units amb tanta consideració pels seus aliats com la que va mostrar durant la desastrosa retirada de l’Afganistan. L’ordre mundial està mutant i les aliances es multipliquen. L’angloesfera (o món anglosaxó) -unida al voltant de la xarxa d’intercanvi d’intel·ligència coneguda com a Five Eyes, formada pels Estats Units, el Canadà, la Gran Bretanya, Austràlia i Nova Zelanda- s’està reagrupant al Pacífic sud. No hi ha lloc, doncs, per als europeus continentals, tot i tenir interessos comuns a la zona.

Fa la sensació que ha passat molt de temps des del càlid retrobament de Biden amb els seus aliats europeus, amb qui es va reunir al juny a la seu de l’OTAN a Brussel·les. Llavors, a instàncies de Biden, tots els dirigents van declarar a l’uníson que la Xina és un risc per a la seguretat, tot i que França i Alemanya van objectar que aquest país no era competència de l’organització. Ara, a l’hora de plantar cara a aquesta amenaça, França ha vist com la deixaven de banda.

Els francesos no sospiten que l’administració Biden hagi maniobrat deliberadament per dividir Europa -el vell truc de l’expresident Donald Trump-, però culpen la nova administració de no calcular bé les conseqüències d’aquesta política de mà dura. Com em va dir un diplomàtic francès, si hi ha un lideratge nord-americà, no hi ha una aliança entre iguals. Per exemple, a Five Eyes hi ha un líder, els altres són només socis minoritaris.

Tot plegat planteja a Europa molts interrogants de difícil resposta. Dilluns la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va dir a la CNN que “no era acceptable” el tracte donat a França. Però la reticència d’alguns líders europeus a reaccionar públicament davant d’aquesta crisi reflecteix la seva inseguretat sobre com gestionar les relacions amb els Estats Units i la Xina. Com que les tensions entre les dues potències no paren de créixer, segurament els dirigents europeus no es podran permetre el luxe de l’ambivalència durant gaire temps més.

I els Estats Units també han de respondre a algunes preguntes. ¿Associar-se amb la Gran Bretanya post-Brexit, en un moment tan delicat de les seves relacions amb la UE, i humiliar els francesos contribueix a l’estabilitat d’Europa i a la unitat d’Occident? Si Washington vol que els seus aliats europeus s’encarreguin dels països veïns, ¿està disposat a acceptar el concepte de sobirania europea, fins i tot per a la contractació en matèria de defensa? I què vol per al futur de l’OTAN?

Els francesos, conscients dels dubtes creixents entre alguns dels seus socis sobre el compromís dels EUA, intentaran ara impulsar una Europa més autònoma i més sobirana, amb més capacitat d’actuació en el terreny militar i diplomàtic. Però els francesos s’havien fet il·lusions amb l’administració Biden: es pensaven que podrien ser socis dels EUA en una relació més equilibrada: aliats però no alineats. Ara el més probable és que aquestes il·lusions s’hagin esvaït.

Al món anglosaxó fan servir una expressió molt eloqüent per referir-se a aquestes il·lusions: punching above one’s weight. El fet que no sigui fàcil de traduir ja és molt revelador.

Copyright The New York Times

stats