Potser no tan bo

Fa just una setmana el Ministeri de Cultura i Esport de l’estat espanyol anunciava a so de bombo i platerets la posada en marxa d’un bo cultural per al jovent, un ajut de 400 euros que el govern central vol posar a l’abast de tots els joves que enguany fan els devuit anys. La mesura s’inclou en un paquet de propostes de tall tirant a populista fetes públiques recentment: primer, Pedro Sánchez anunciant una baixada dels preus de la benzina i la gratuïtat total o parcial dels mitjans de transport peninsulars (a les Illes, ni aigua) durant un temps limitat, que segurament s’acabarà poc abans de les eleccions del proper mes de maig; després, la presidenta Armengol frisant a dir que a partir d'aquest setembre l’educació d’infants entre els dos i els tres anys serà gratuïta a les Illes Balears. I entre i entre, com un titular d’aquells que fan mudat, hi ha la cultura.

Que quedi clar d’entrada que som un partidari convençut de la importància de garantir l’accés i la participació d’absolutament tots els ciutadans a la conversa cultural, i especialment d’aquells grups en poden ser (o sentir-se’n) exclosos, ja sigui perquè pertanyen a col·lectius en risc d’exclusió social o bé perquè són públics que no sempre són tenguts en compte a l’hora de planificar polítiques públiques, com és el cas dels joves. D’altra banda, també estic molt a favor que les institucions prenguin partit i exerceixin el deure que tenen de donar suport al sistema cultural del territori en què governen: és, ras i curt, el que els pertoca fer. El problema, per a mi, arriba quan les maneres de garantir aquesta igualtat en el pla dels drets culturals i d’incentivar la creació (potser, en aquest cas, seria més acurat parlar de “sector” o d’“indústria”) es limiten a mesures puntuals, electoralistes i que a la llarga no fan més que devaluar el valor dels nostres llibres, les nostres pel·lícules, els nostres espectacles teatrals i la nostra música.

Entre els emperons que hi ha en aquest bo cultural que no fa estiu no només hi ha el fet que el web hagi estat publicat exclusivament en espanyol, amb el miserable avís de “pròximament les llengües cooficials”, com si el castellà no fos cooficial a tots els territoris on també és oficial la llengua pròpia, sinó que el programa propulsat per Miquel Iceta corre el perill de caure en una trista banalització del fet cultural: no sé si regalar-la és la millor manera de prestigiar i revaloritzar la cultura. D’altra banda, el bo tampoc contempla cap estratègia de fidelització, i més enllà d’uns percentatges que limiten el consum de 100 euros en productes digitals, 100 en productes físics i 200 en arts escèniques, res no garanteix ni promou una diversificació real d’aquest “consum”.

Ni estable en el temps, ni realment divers, ni respectuós amb la diversitat lingüística: potser aquest bo, que ha fet treure tant de pit a l’Excel·lentíssim Senyor Iceta a nou mesos justs de les eleccions, resultarà no ser tan bo com pareix.

Sebastià Portell és escriptor