FORABROMES

La nit, de dia

ÉS UNA METÀFORA potent i ben significativa d’allò que ens passa en general, això de veure com la Nit de l’Art transcorrerà aquesta setmana de dia i durant diversos dies. Aquella Nit que va començar fa 24 anys tindrà enguany la claror dels matins i horabaixes allargats, que poden convidar a una contemplació menys atapeïda de les obres que estrenen per a l’esdeveniment la majoria d’espais artístics de Palma. Esperem que aquesta capgirada de la nit al dia només sigui cosa d’enguany, si més no perquè en tots els sentits ens convé sortir d’aquest estat de coses que ens ha duit la covid-19. Però potser, com en tants altres àmbits, la pandèmia i els seus immensos i tan lamentables efectes col·laterals ens fan veure amb força claredat tot allò que es passava de mida, aquells excessos que com un àpat pantagruèlic acaben amb una mal de panxada. Com ara llegir que l’aeroport de Palma perd enguany 16,2 milions de viatgers. Fa tant de vertigen, la pèrdua, com pensar en el que suportava aquesta illa.

L’art, totes les arts, que sempre ha estat un mitjà per fer-nos veure les coses des de perspectives diferents i que ens ha plantejat preguntes i ens ha oferit possibles respostes -també les que cadascú hi troba individualment-, ens enfronta ara al més que necessari replantejament de tot plegat. Ni que sigui com a imatge merament simbòlica de la situació general a les Illes, a la Nit de l’Art de fa molts anys li sobrava gent, massa gent, de cada any més i més gent, i per una qüestió de proporcions li mancava art. I no és que no hi hagués artistes i obres a bastament, és que no hi havia ocasió ni espai per treure’n un bon profit. La quantitat s’havia menjat la qualitat. També ha passat amb la qualitat de vida d’aquestes illes. Més i més turisme, pitjors condicions de vida. Ha passat amb la qualitat educativa -la pandèmia força a abaixar les ràtios excessives que hi havia a les aules. O amb la desatenció al creixement fora mida de les barriades més vulnerables de Ciutat, ara especialment castigades i ja no només per la crisi sanitària. Diuen que la cultura també cura i en aquesta sentència, en cert sentit segurament bastant encertada, hi és implícita la marginació que s’ha exercit, no només culturalment, però també.

Sí, si aquesta nit que esdevindrà de dia l’agafam com una metonímia, la part pel tot, aquesta Nit de l’Art com a representació de la realitat en conjunt, veim fins a quin punt la desmesura i el creixement sense límits de tot plegat ens obligarà a capgirar el sistema que tenim muntat. Les pandèmies, segons afirmen tots els experts, no venen perquè sí. No són cosa de l’atzar ni de casualitats. Sovint són la conseqüència, però també el senyal, l’alerta groga, taronja, vermella, a la bauxa que va esdevenir disbauxa fins que tot plegat fa un tro. Aleshores, sense altre remei i amb la urgència a sobre, s’imposa fer un tomb radical. A curt termini resulta dolorós, gens complaent per a ningú, però a la llarga és l’única via que ens pot permetre tornar a la llum del dia, en comptes d’insistir a sumar més i més foscor.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF