Contra el neofeixisme
És temps d’eleccions a Catalunya i a tota la societat li toca decidir quin país volem i qui volem que el dirigeixi, ara que ho podem fer perquè podem votar, perquè tenim democràcia. Cal que a vegades recordem el que vol dir no tenir-ne, cosa que sabem perfectament les persones que vam créixer sota el franquisme. Que no era només no poder votar: era no poder expressar-se, no poder reunir-se, no poder estudiar ni parlar en català en públic, no poder ser qui ets, estar subjecte a tot tipus d’arbitrarietats. Amb prou feines poder viure. I muts i a la gàbia, que els que van néixer abans i van viure la guerra ho van tenir molt pitjor.
Ens ho recorda un magnífic llibre de Salvador Domènech, Dos biberons a la postguerra. Domènech ens ha ofert molta història i moltes històries de l’educació republicana, de com les criatures van viure la guerra. Biberons? Ja gairebé ningú recorda què va ser la Lleva del Biberó, la mobilització d’aquells noiets gairebé adolescents cridats a files a les acaballes de la guerra que, en una proporció altíssima, hi van deixar la pell. Però en Domènech no solament ens explica els horrors viscuts per un parell de nois d’aquella edat, sinó que ens retorna també tot el que va passar a Catalunya a partir de 1939, tota la destrossa, tot l’odi, tota la destrucció de vides i de civilització. Un desastre que va endarrerir 50 anys el desenvolupament del nostre país i va anorrear tantíssimes persones, privant-nos de molts dels millors talents. Cal que sobretot la gent jove, que no va viure aquella història, però no ha d’oblidar-la, llegeixi aquest llibre, tan honest i tan poc pamfletari, tret de testimonis reals.
Estem en moment d’eleccions, i cal saber què triem. Perquè són temps de neofeixisme. Avui els vots encara el poden aturar; demà, no ho sabem. Ja és entre nosaltres, de signe centralista o independentista, però sempre amb la secreta idea d’imposar-se per la força, si cal.
Les estratègies, de moment, no són desfilades de nois armats, nuvis de la mort. Empren altres mètodes, que en són els precedents: la mentida, la denúncia feta a mida, la fabricació de falsos testimonis, l’insult, la persecució judicial. Catalunya n’ha estat especialment víctima. Es tracta de desacreditar la política democràtica i a aquells i aquelles que en són els referents visibles; assenyalar les dones és nou, perquè fa un segle gairebé no n’hi havia cap en el món públic, però ara que ja hi són se les tracta com una baula feble, més fàcil de destruir. Perquè d’això es tracta: de convertir l’adversari en infrahumà, de fer-ne una caricatura verinosa, que el faci moralment repulsiu. Fins a aconseguir la seva ensorrada final i el triomf del més fort, objectiu sempre del feixisme, i retornar-nos al punt zero de la humanitat.
Fa temps que a Espanya veiem utilitzar aquestes tàctiques i veiem degradar-se el llenguatge i les relacions polítiques, una situació que sol precedir els cops d’estat feixistes. S’havia d’haver aturat abans, sens dubte; ens agradi o no Pedro Sánchez, cal admetre que ha encertat el diagnòstic. No em convencen les opinions que critiquen com ho ha fet: tornem a mirar el dit i no la lluna. Però, què fer? El que és segur és que no ho resoldrà sol, perquè un canvi d’opinions i de formes de convivència no s’obté per decret: quan es fa des de dalt mitjançant la por i la repressió és totalment indesitjable. Ha de ser un canvi de tota la societat, de tots i totes nosaltres. I per això, des del meu punt de vista, la pregunta no ha de ser "Què farà el president?" Per descomptat, ha d’actuar a fons; però la pregunta correcta és la de sempre: "Què puc fer jo per aturar la degradació de la democràcia, de la vida pública del nostre país? Com puc contribuir?"
Tenim més força del que sovint imaginem. Recordo, per exemple, com, arran d'unes declaracions contra Catalunya de Galinsoga, director llavors de La Vanguardia, tothom va deixar de comprar-la: ell va haver de plegar. Aquest és el camí: no llegir ni un diari dels que fabriquen i divulguen calúmnies. No seguir ni una emissora de ràdio o de tele d’aquest tipus –no sé si alguna vegada heu sentit la Cope: fa vergonya pensar que la sosté l’Església, que hauria de ser portadora de concòrdia i que el que fa és atiar la discòrdia–. No repetir missatges que insulten, que difonen mentides i fets no comprovats. Diguem no a una degradació de la vida col·lectiva que sabem com comença però no com pot acabar. I fem-ho entre tots i totes, única manera de millorar una democràcia que avui es veu assetjada en tants indrets.
No ho podem esperar tot del govern: o ens hi posem tots, o la degradació seguirà i empitjorarà, perquè en certa manera ens en fem còmplices. Algunes de les primeres reaccions a la seva proposta ens ho mostren ja a bastament.
