El negoci i la idea (1917)

Una de les columnes de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) signada amb el pseudònim ‘Myself’ a La Publicidad (10-X-1917) quan aquell diari encara s’editava en castellà. Traducció pròpia. Soldevila, llicenciat en dret com la majoria de periodistes del segle XX, era des del 1916 lletrat de la Mancomunitat, embrió d’un sistema de govern propi de Catalunya que tal dia com avui de fa cent anys va ser liquidat per la dictadura del general Primo de Rivera. Dos mesos abans d’aquest article de Soldevila havia mort Enric Prat de la Riba, president fundador d’aquella Mancomunitat de diputacions que era un embrió d’incipient estructura d’estat a Catalunya. Un jove Carles Soldevila potenciava els ideals noucentistes de Prat de la Riba en articles com aquest d’un to irònicament combatiu que atenuaria anys més tard quan amb un manual de protocol, L’home ben educat (1927), aspirava a europeïtzar la societat catalana.

Deia la revista El Ejército Español: “El nacionalisme es compon d’industrials que a Catalunya, a l’empara de l’Aranzel i a Bilbao a l’empara de les indústries navilieres, ha pogut fer fortunes, sovint escandaloses”. Aquesta opinió em sembla bastant exagerada. No ho dic pas pensant en la invocació que fa de l’Aranzel, erigit en patró de Catalunya, amb greu ofensa per al cavaller Sant Jordi. Ho dic pensant en la idea que s’haurà format de la riquesa catalana el bon home que ha escrit el paràgraf que he copiat. És cert que a la Lliga Regionalista figuren uns quants fabricants amb peles, però és perillós creure que nacionalista és equivalent a ric. A la mateixa Lliga —no podria ser d’altra manera— els capitalistes són una minoria reduïdíssima; la massa està formada per botiguers, dependents de comerç, homes de carrera i homes d’ofici. Aquest redactor d’El Ejército Español hauria d’introduir-se furtivament en el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, i observar. Descobriria allí un dels fogars més ferms del catalanisme. En ell, ni amb raigs X trobaria grans potències econòmiques. A la meva manera de veure és una bajanada de les més curioses d’aquests escriptors de més enllà de l’Ebre que busquen a les fàbriques la substància del nacionalisme. En determinats moments la riquesa industrial serà un suport insubstituïble del nacionalisme, però mai no serà el seu ferment actiu. Res no seria més perillós que entestar-se en mantenir una idea per un dels vessants d’una empresa industrial. Podria produir-se fàcilment una explosió que enrunés l’edifici i esmicolés la maquinària. Això queda molt clar en la consciència de tots els grans industrials. I ben pocs d’ells són els qui tenen la generositat d’oblidar-ho.