01/04/2022

La necessitat d’escoltar promeses

4 min

Hi ha qui diu que un pessimista és una optimista ben informat. L’escriptor palestí Émile Habibi, a la novel·la que relata “els esdeveniments estranys en la desaparició de Saïd, el pesoptimista, pare de calamitats”, fa referència a una característica comuna a tota l’estirp dels al-Mutashail, que no és altra que la incapacitat de distingir entre ser optimista i ser pessimista, que definiria la condició de pesoptimista. La imaginació i l’humor corrosiu de l’escriptor palestí em semblen prou suggeridors per ajudar a no sucumbir davant les tribulacions dels temps actuals. Per ventura, el pesoptimisme ja no és una elecció personal, sinó que s’ha convertit en una característica inherent a la condició humana actual. 

Si el que es fa és simplement un relat de la realitat, de l'escalfament global i el canvi climàtic, de la sobreexplotació de recursos, de la crisi demogràfica, del creixement de la pobresa i la desigualtat... de la seva repercussió en el dia a dia i les penúries personals que provoca o s’analitzen els reptes que tot això representa, és molt probable que el panorama resulti tan dantesc i fosc que es converteixi en una muntanya inabastable per qualsevol dels mortals. El discurs de la realitat plantejat com a problema individual cansa i, inevitablement, provoca una tendència innata a matar el missatger; mentrestant, a la vegada, creix una necessitat imperiosa d’escoltar promeses. Aquesta necessitat d’escoltar promeses és la primera, i més simple, de les reaccions davant la síndrome de Saïd  al-Mutashail i el pesoptimisme. 

Les promeses poden ser en molts sentits, encara que en essència mai escapen d’un cert dualisme, de les pugnes i afliccions entre el bé i el mal, ni de la incertesa quàntica. Les promeses existeixen per mantenir la il·lusió o per amagar la ignorància de les coses, aquesta és la dualitat bàsica. En el primer cas, es pot considerar que tenen un caràcter pietós si la seva aspiració és únicament mantenir l'èxtasi davant suposades solucions caigudes del cel; per contra, seran del tipus ‘churchilià’ (sang, suor i llàgrimes) si l’objectiu és generar l’ànim col·lectiu suficient per encarar la tasca en comú de transformar les coses. Si el que pretenen és amagar la realitat, en el segon dels casos, es converteixen en una mena de fake news, amb l’única pretensió de mantenir la gent lluny de les solucions futures i de les decisions a prendre. El pesoptimisme i les estructures de poder.  

La derivada següent a tenir en compte seria l’econòmica, que donaria pas a una nova dualitat, la que es produeix entre el caràcter conjuntural i estructural de les coses. En el passat debat del reial decret llei de mesures de resposta a les conseqüències de la guerra a Ucraïna al Congrés dels Diputats, sorgia la crítica a les mesures “conjunturals i no estructurals”. És evident que les mesures eren conjunturals, encara que només fos per la seva duració temporal de tres mesos; però també és cert que apuntaven cap a circumstàncies més profundes. Tanmateix, la immensa bateria de mesures per articular un escut de protecció social suficient i eficaç contra els efectes de les successives crisis, per la seva pròpia naturalesa, tenen data de caducitat i es convertirien en una càrrega insostenible per les arques públiques si no anessin acompanyades de canvis estructurals que apuntin a les causes dels problemes. Pesoptimisme parlamentari.  

Tocant una mica més a terra, el desproveïment de certs productes es pot pal·liar amb mesures de caràcter conjuntural. No obstant això, la dependència excessiva de tercers o de certes fons d’energia merita de canvis estructurals. Un exemple, la manca d’oli de gira-sol -un producte de consum massiu en la indústria hotelera balear– produït a Ucraïna, podria ser de caràcter temporal i, potencialment, ser substituït per altres tipus d’oli, situació conjuntural. Per contra, la dependència vers un producte concret per raons de preu, com és el cas, té unes causes més profundes relacionades amb l’estructura de producció. Possiblement darrere cada element conjuntural hi hagi dèficits estructurals a esmenar.  

La guerra té un impacte directe sobre el cost de l’energia, és evident. No obstant això, no es pot perdre de vista que els preus ja pujaven, amb molta força, des de mitjan 2021. La conseqüència immediata d’aquest encariment és l'augment dels costos del transport, però no fa més que ploure damunt banyat. El transport és essencial en l’activitat turística. També el cost de l’energia és la causa principal de la inflació. I aquesta és la que provoca la disminució de l’estalvi de les classes mitjanes assalariades europees, principal client de la indústria del turisme de masses. Tots els moviments de geopolítica per buscar nous  proveïdors, en un context general de transició energètica, fan pensar que l’impacte del cost de l’energia es mantindrà per llarg temps. En conjunt, nous hàbits de consum als quals caldrà adaptar-se. Pesoptimisme quantitatiu. 

Tot junt ens retrotreu a l'àmbit de les promeses necessàries. A l’estigma del pesoptimisme i les promeses fake o, almanco, d’escassa consistència. A la il·lusió de les gran xifres basant-se en un sol indicador, el de les reserves, que des de l’inici de la pandèmia s’ha mostrat totalment inconsistent i més volàtil que el mateix alcohol. No es pot viure basant-se en la incertesa permanent. Ni, com Saïd al-Mutashail, al matí en aixecar-se, haver de preguntar-se “quin dels dos soc?: el pessimista o l'optimista?”. El ‘fake’ conservador o el decidit a canviar? 

Celestí Alomar és geògraf