Les narratives de la guerra i el racisme i la mort d’Europa
Aquest no és un article per posicionar-me sobre el conflicte a Palestina. Ja tenia una opinió formada molt abans de la catàstrofe de les darreres dues setmanes. Qualsevol que hagi estat a Palestina, i s’hagi mogut entre els territoris ocupats i empresonats, com la franja de Gaza, és impossible que no la tengui, i que aquesta, per molt que contempli el dret a existir d’Israel, no sigui una posició favorable a la justícia i, per tant, al poble palestí. Clar que cal condemnar el terror de Hamàs i l’assassinat d’israelians innocents, i també tots els terrors del món, però cansa –i molt– que t’acusin d’antisemita i de proterrorista si no t’empasses la propaganda oficial. Torna un dels pitjors impactes de l’11-S de 2001: o estàs amb mi –en aquest cas, amb Israel–, o estàs amb el terrorisme.
Aquesta falsa dicotomia, afavorida vint-i-dos anys després per unes dinàmiques de polarització social i política, tant insanes com interessades, fan que avui em preocupi Palestina, sí… Però que alhora em preocupin els efectes de tot plegat a Europa i a casa nostra. Als Estats Units no els deman comptes. Són una potència mundial en decadència, i bé els hi va, com amb Ucraïna, Síria o l’Afganistan, alimentar guerres que els agafen ben enfora, i que alhora nodreixen la seva economia, tremendament depenent de l’armamentisme. Però a Europa i als seus dirigents sí que els vull demanar comptes, sobretot quan sembla que no han après res ni del seu passat colonial, ni de l’Holocaust que va covar al seu cor. França i Alemanya s’han atrevit aquests dies, fins i tot, a prohibir manifestacions i banderes. Una deriva molt perillosa.
Més enllà de relats èpics, Europa, en el seu sentit més contemporani, va néixer desprès de la II Guerra Mundial, justament per evitar més guerres: per evitar més europeus que es mataven entre ells –per a benefici de les elits, tot s’ha de dir–. Amb Ucraïna, com abans als Balcans, aquesta missió ja havia fracassat. Europa no ha arribat a tenir, després de la caiguda del mur de Berlín, una política pròpia ni una posició independent davant dels conflictes internacionals. Hem anat pel món obviant el nostre passat imperial-colonial i donant lliçons de drets humans i de democràcia als altres, sobretot als nostres veïns del Sud. Mentrestant, deixàvem que els partits d’ultradreta accedissin al poder a un grapat de països i institucions, quan no feia ni un segle de la xacra del nazisme i del feixisme.
El mil·lenni va començar donant l’esquena a Grècia, simbòlicament el bressol de la democràcia, una de les icones de la identitat europea. A Grècia la vàrem ofegar entre tots: l’enyorada Merkel –quines coses!– i la troika per acció, i la resta dels pobles d’Europa per omissió, quan no vàrem respectar el resultat del seu referèndum. El missatge va ser tan clar com mal de pair: millor fer patir i humiliar un poble sencer que fer perdre diners als bancs alemanys. Sincerament, no crec que s’haguessin atrevit amb França, ni amb els britànics abans que marxassin. Un altre fracàs d’un altre imperi decadent.
Rere els grecs i les polítiques d’austeritat que s’imposaren, sobretot, als països del sud del Vell Continent va tenir lloc una de les polítiques de fronteres més criminals del món, que deixa cada any milers de morts al fons de la Mediterrània, de gent que fuig de la misèria i de la guerra, i que massa sovint estan directament relacionades amb els interessos del món ric. Una política ratificada amb l’acord de fa uns dies sobre fronteres i immigració, que ja no recordam, o ens estimam més no recordar.
El suport incondicional de Von der Leyen a Israel o la invitació de la presidenta de la comissió a expulsar a aquelles persones que els estats membres considerin perilloses per a la seguretat, estan alimentant, com la descripció de Netanyahu dels infants palestins com animals a batre, el pitjor dels racismes. En pocs dies, hem passat màgicament d’una Europa –i d’uns Estats Units– en què la principal amenaça objectiva a la seguretat era el terrorisme supremacista blanc, a fer servir aquest supremacisme per subhumanitzar els altres, i assenyalar novament la població musulmana com si fos l'amenaça.
Com si bona part d’Europa no fos avui, també i entre moltes altres coses, musulmana. Com també és cristiana, i hindú, i també laica. I moltes més coses: això és Europa avui, li pesi a qui li pesi. Però, en lloc de repensar-nos des d’una nova identitat plural i diversa, referent de pau i progrés arreu del planeta, tornam a repetir els errors més tràgics de la nostra història. Les narratives que es construeixen aquests dies, a cop de consigna i de fake-news, no només justifiquen la mort dels qui posam a l’altre costat de la frontera mental que la dialèctica de la guerra desplega, sinó que alimenten, també, la mort de la mateixa Europa.
