La Nakba continua
Una setmana abans de la commemoració del dia de la Nakba, el govern d'Israel va anunciar una nova ofensiva terrestre a Gaza per establir-hi una presència sostinguda. No és una coincidència ni una decisió purament estratègica. És un gest deliberat. Una afirmació de continuïtat amb el projecte polític que el 1948 va desplaçar forçosament més de 700.000 palestins per fundar l'estat d'Israel sobre les ruïnes.
La Nakba –que significa catàstrofe– no és només una data històrica. És una estructura persistent. El que es viu avui a Gaza és l'expressió més brutal d'aquesta lògica: més de 52.000 persones han estat assassinades, la majoria civils. Israel ha imposat un setge total –sense aliments, combustible ni atenció mèdica–, ha destruït hospitals i ha obligat la població a desplaçar-se una vegada i una altra. Ara s'anuncia a més una ocupació perllongada del territori. L'objectiu no és ocult: redissenyar Gaza sense la població.
Aquest patró no és nou. Als territoris ocupats, a Jerusalem Est o dins del mateix estat d'Israel, el poble palestí és sotmès a un sistema que combina apartheid legal, violència quotidiana i despossessió contínua. Fins i tot els palestins amb ciutadania israeliana –els anomenats palestins del 48– viuen sota lleis discriminatòries, amb accés desigual a serveis i vigilància sistemàtica. La llei de l'estat nació del 2018 va deixar clar que només el poble jueu té dret a l'autodeterminació.
El més inquietant és que tot això passa amb complicitat internacional. Els Estats Units segueixen enviant armes i vetant resolucions a l'ONU. La Unió Europea manté relacions econòmiques i diplomàtiques amb Israel mentre relativitza els crims a Gaza. Diverses empreses que fem servir cada dia –Google, Amazon, HP o Airbnb– col·laboren activament amb el règim d'ocupació o se'n beneficien. Sense suport extern, aquest projecte no es podria sostenir.
Gaza no és l'única ferida oberta. El genocidi en curs al Sudan o el conflicte a la República Democràtica del Congo mostren altres formes de deshumanització sistemàtica que també queden silenciades. Les causes són diferents, però el resultat és el mateix: milions de vides prescindibles, convertides en nota al peu de la nostra comoditat.
Davant de tot això, hi ha una manera clara d'actuar. Exigir als nostres governs la fi de la complicitat. Trencar relacions institucionals i comercials amb l'apartheid. Boicotejar els qui es beneficien de la violència. No és casualitat que als Estats Units s'impulsi una llei per penalitzar encara més els boicots contra països amics, amb Israel al capdavant. Allò que es criminalitza és l'eficàcia de la nostra acció col·lectiva.
Commemorar la Nakba no és mirar el passat. És reconèixer el present. I decidir si callem –una altra vegada– o actuem.
