Nadal crític

Què pot haver passat a les nostres societats perquè ara percebem que s’han de qüestionar tradicions tan arrelades com el tió o els reis mags d’Orient? Per què sentim com a legítim que es posi en dubte picar el tió de Nadal o que els reis d’Orient siguin sempre homes? Hi ha hagut una sensibilització cap a les formes de violència que en principi ens podria semblar normal —i moral—: ara cal qüestionar-s’ho tot i demanar-se fins a quin punt les tradicions poden estar perpetuant formes d’ignomínia.

És així com certs rituals i festes han acabat desapareixent: com els toros —almenys a certes bandes— o les amollades d’ànneres; les festes pertanyen a les societats, i aquestes mai no són justes: evidencien desnivells de classe o de gènere. I tothom ja està avesat a aplicar la ‘filosofia de la sospita’ pertot, i qui més qui menys és capaç de veure que fent certes coses donem carta de naturalesa a una realitat que potser podríem anar arraconant, perquè ja fa vergonya. El que sobta més, al meu parer, és la conceptualització de violència a qualsevol cosa que impliqui, vagament, que es pot posar en marxa un mecanisme d’opressió: siguin paraules o silencis, sigui, també, picar un tió de Nadal o participar festivament d’una cavalcada. A partir de quin moment vam començar a percebre violència arreu?

Com més segur i còmode s’ha tornat el nostre món, més ens hem obsessionat per tenir-ho tot sota control. La vulgarització popular de certs plantejaments filosòfics (Foucault) ha portat a això: qualsevol se sent ara amb la capacitat de ‘desconstruir’ el món, el llenguatge, les festes i les polítiques: a cada casa hi ha un crític cultural o algú amb quatre nocions aferrissades que vol fer-nos entendre que ens assetgen estructures d’opressió: ‘microviolències’, i fins i tot en els pronoms, en els colors de la roba que podríem posar als infants, etc. És una forma de marxisme de sobretaula, de teoria crítica a l’abast del més impertinent o desenfeinat o ressentit; és gairebé el joc de passar-se de llest, o de crític. I qui es deixa portar o és simplement feliç amb les coses tal com ragen —qui no creu que tot sigui un entramat polític— no és més que un ximplet, un alienat idiota que no sap fer-se les preguntes adequades. S’ha de veure opressió pertot: no fer-ho és senyal de poca intel·ligència.

També, però, el joc pot tenir altres derivades: des de l’individualisme de dretes poden qüestionar com a violència la vacunació obligatòria, o l’exigència de mascaretes o permisos per entrar a bars i restaurants. Ja n’hi ha que parlen dels rics com a ‘classe perseguida’ o de ‘víctimes de violència simbòlica’, perquè se’ls posa en el punt de mira de tots els retrets. La teoria crítica també pot canviar de bàndol. Els que aixequen guillotines a cada plaça poden ser els següents a ser guillotinats. Podem veure fins i tot violència en això de veure violència pertot, doncs, perquè implica manipular la realitat per satisfer alguna mena d’idea prèvia, sempre catastrofista, sobre el funcionament de les coses. Pensar-se que per picar el tió ens tornarem violents, o que per adorar els reis donem el vistiplau al patriarcat blanc, és una forma excepcional de collonada.  

Melcior Comes és escriptor