‘Mumare’ vs. Spiderman

Sempre li he atribuït a mumare i a la seva personal manera de processar la moral cristiana. També en tenen culpa els còmics de superherois, supòs, però sobretot mumare.

No és que ella sigui una dona especialment beata, però sí que és algú amb un gran sentit de la justícia. I sempre he pensat que si alguna cosa m'ha inculcat, és precisament aquesta: que mai s'ha d'abusar del feble i que, si és en la teva mà, sempre has d'ajudar els altres. De fet, la distorsió entre aquests principis i la realitat de l'Església i, en general, com maneja aquest món la gent que el maneja, són també l'arrel del meu ateisme.

Però, en general, així he anat gairebé sempre per la vida: si hi ha una brega tendesc a posicionar-me del costat del més feble i la crueltat gratuïta em resulta pertorbadora, especialment si és cap aquells que no es poden defensar. També hi ha hagut moments en què he estat prou idiota com per no comprendre que qui estava abusant de la seva posició i sent cruel era jo, però crec que, per continuar amb la terminologia religiosa, en això pocs estam lliures de pecat.

No sé on vaig llegir o sentir els resultats d'un estudi psicològic que arribà a la conclusió que l'empatia i la solidaritat, contràriament al que es pugui pensar, no són construccions socials o intel·lectuals; de fet són instints, coses que duim molt ficades a dins, ben enfonyades en els racons més atàvics del cervell humà. La construcció és la resta: el càlcul egoista, la insolidaritat.  

Record que em va produir cert desconcert aquesta tesi perquè venia a dir que com més irracionals som, més empàtics i solidaris; i que com més racionals, més tendència tenim a pensar només en el nostre propi benefici. La primera reacció, l'acte animal, és posar-te en perill si cal per salvar algú en risc. Si tens temps per recapacitar, comences a examinar el color de pell de l'altre, si és de la teva tribu, a avaluar el risc i a dubtar.

Encara no sé com em sent respecte del fet que la nostra part en teoria més racional sigui la part més egoista, però sí que sé com em sent quan obr el televisor i veig imatges del que està passant a Israel i Palestina, o quan veig gent desesperada travessant la mar amb els seus infants en braços o saltant tanques; el que he sentit quan he vist la policia envestint manifestants desarmats o militars disparant nins que els llençaven pedres; cada cop que he vist algú abusant d'una posició de poder per exercir una violència innecessària i gratuïta contra algú que només havia comès el crim d'haver nascut al costat equivocat d'una tanca o amb el color equivocat de pell; estimar algú que se suposa que no podia estimar o resa a un déu errat o, simplement, perquè és feble i perquè pots.

Sé que quan vaig veure la imatge d'aquell nin, Aylan Kurdi, anegat en una platja de Turquia, vaig pensar que no mereixíem viure ni un segon més, cap de nosaltres. Que aquest món havia de desaparèixer i havia de desaparèixer ja.

Ho he tornat a pensar ara que he cercat el seu nom a Google i he tornat a veure aquella fotografia. Com seguir endavant després d'això?

I així i tot, seguim endavant.

Aquesta passada setmana intentava explicar-li al meu fill què és un heroi: algú que quan veu algú patint l'ajuda i intenta evitar que se'ls infligeixi mal als més febles. Ell, perquè està en aquesta fase, em va demanar "per què?". I em vaig quedar mig en blanc. No vaig saber què contestar. Al final només vaig poder improvisar una resposta:

Perquè és necessari, perquè hi ha gent que ens necessita.

No sé si, com argument, això és suficient per convertir-lo en Batman o Spiderman, però amb un poc de sort serà una bona persona com mumare, algú que quan deixi aquest món deixarà rere seu més bé que mal.

En un món de dilemes indesxifrables i equacions geopolítiques irresolubles, potser aquesta sigui l'única matemàtica que de veres ens hagi de preocupar, l'única que compta.

En teoria, la duim tots a dins.