El monstre

PalmaAquest és el darrer article que escriuré enguany. El mes de desembre posa un punt final a la ficció dels calendaris. Per ventura per això tenia la intenció d’escriure sobre el pas del temps. És un problema immens conjugar l’ésser i el temps, ho sabien els filòsofs grecs, ho repensen els contemporanis. Joan Carles Mèlich a les pàgines de La fragilitat del món ens regala reflexions precioses sobre el pas del temps, sobre la pressa, sobre la duració. No hi ha res al món que no sigui capturat pel pas del temps, però aquest passat no combrega amb els calendaris, estam gairebé indefensos davant la duració, és irreversible.

Seguint aquest fil, Mèlich ens convida a pensar l’ètica des del temps. De fet, ho formula amb molta bellesa: l’ètica és el temps, perquè no ens és possible “assolir un final de trajecte”, que seria cosa de la moral, estam sempre en joc. Hem de deixar d’imaginar l’ètica en termes fixos i hem d’intentar imaginar-la des de la pluralitat i la contingència. L’ètica pensada des del temps gira entorn dels conceptes de compassió i de vergonya, sense absoluts ni paradisos possibles. Estam davant una ètica exigent, perquè no hi ha la treva del “deure complit” o de la “consciència tranquil·la”.

És a partir d’aquesta exigència, conjugada amb la certesa que les ferides de la duració no combreguen amb els calendaris, que m’ha estat impossible escriure de cap altra qüestió que no fos la denúncia de la barbàrie. El darrer dissabte de novembre va tenir lloc un acte monstruós a Costitx.

La violència masclista s’alimenta de l’herència hegemònica i dels gestos subtils. Cada silenci, cada justificació, cada mesura insuficient, cada vegada que algú jutja el feminisme en comptes de condemnar sense reserves el terrorisme masclista, el monstre es fa gran. Fa temps, Arendt ens avisà que els monstres tenen l’aparença d’algú “normal”, un veí, un amic, un germà, un fill que esdevé capaç de barbàrie. Les institucions, els protocols se’ns tornen també monstruosos si en comptes de llevar-nos les pors ens transformen en víctimes. Normalitzen la violència, la deixen existir.

Des de les escoles, els carrers, els hospitals, els bars; des de tots els racons quotidians, hem de militar en contra del monstre, hem d’exigir responsabilitats a qui en comptes de cuidar-nos ens desempara. Hem de convocar la complicitat que assenyali cada negligència, cada hipocresia. Qualsevol engruna de masclisme ha de ser un motiu de vergonya, la nostra indignació no pot donar treva.

Sentir vergonya

Davant el “deure complit” del llistat de telèfons on demanar ajuda, davant la “consciència tranquil·la” d’una pedagogia feminista que anima a la denúncia i ens diu que les dones no estam soles, tenim el deure ètic de sentir vergonya per cada silenci, per les ordres d’allunyament que són paper banyat, per la fosca institucional que envalenteix els monstres i ens obliga a la vulnerabilitat, pels carrerons sense sortida de la burocràcia que omplen de nit i d’ombres la vida de tantes dones. Necessitam que tots els agents socials i institucionals facin la seva feina amb fermesa. Desig que sentin una vergonya semblant a la meva, en veure que el deure està sempre lluny de complir-se.

Passen els dies i començam a parlar d’altres incendis que també s’apagaran aviat amb l’aigua del temps. Rebem estadístiques de violència masclista que cauen com una pluja lleu damunt les nostres espatlles; enfront del patiment infinit hem après l’art enverinat de la indiferència. Ara bé, cada ferida és fonda i singular, per això davant el dolor no podem deixar de parlar del monstre ni dels protocols monstruosos.

L’ètica de la vergonya, que proposa Mèlich, és de manera inevitable una ètica de la compassió. Lluny de la connotació paternalista, si caminam cap a l’arrel de la paraula cum patior, hi trobarem la capacitat de patir amb el dolor de les altres, d’unir-nos-hi en el dolor. A la mare, la germana, les amigues de l’ànima, a tota la gent que l’estima i pateix amb aquest dolor immens, els hem d’abraçar les pors, tendrament, els hem de fer saber que la impotència que senten és compartida per nosaltres. Ens tenen, de manera incondicional, de part seva.

A tu, que el monstre et va ferir de nit, et volem fer arribar la nostra companyia, les nostres mans obertes perquè hi posis tot el dolor i tota la ràbia. Ets la ferida que ens dessagna a totes.