En un món en línia
Aquesta setmana passada vàrem saber que la Institució Francesc de Borja Moll i la Universitat de Barcelona han signat un acord de col·laboració per a l’actualització de l’edició digital del Diccionari Català-Valencià-Balear, enguany que fa 60 anys que es va acabar la feina descomunal de fer-lo. Ho financien les direccions generals de Política Lingüística del Govern balear i de la Generalitat catalana –i la valenciana?–. És una tasca ben necessària, aquesta de l’actualització digital. Per molt romàntics que puguem ser amb el paper i l’edició de llibres, avui sabem com van les coses. Segurament no endivinam com aniran, però sí que ja ha passat un temps raonable per saber que els que varen anunciar la mort de la lectura que es fa amb un llibre entre les mans, varen errar el tret, si més no a curt i a mitjà termini. L’edició en paper de novel·les, assaig, poesia, còmic, etc, és plena de vida. Amb allò que no varen errar és amb les enciclopèdies, diccionaris i altres col·leccions per a la consulta en paper. Avui, tan útils com són al nostre mòbil o a l’ordinador –consulta ràpida o selecciona, copia, aferra–, esdevenen del tot inútils quan l’edició no és digital i, a més, està caducada.
Un exemple d’això és la Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM) que, almanco des de la primera meitat de la dècada del 2000 està adormida; morta, vaja. El fet de no haver-hi una edició digital, ni un equip que l’actualitzi regularment, l’ha convertida en una relíquia de molt escassa utilitat. Així com Menorca i Eivissa tenen les respectives enciclopèdies digitalitzades, Mallorca menysté la feinada i els doblers que se’n varen anar darrere l’elaboració de la GEM. Que dugui un segell editorial privat no hauria de ser cap obstacle: negociació i agafar-ho igualment com un projecte de país. Que ho és.
En tot cas, al començament de la pandèmia, a les Balears ens adonàrem de fins quin punt anàvem endarrerits en una digitalització que, no només hauria permès l’accés des de casa o des de qualsevol lloc a arxius, biblioteques, col·leccions patrimonials, documentació, etcètera, etcètera, sinó que representa la manera d’estar al dia. Sense digitalització de tant de coneixement acumulat no s’hi té accés, però tampoc hi ha possibilitats de transformació, enllaçament d’informació, investigació eficaç i tot el que hi vulgueu afegir. Al començament de la pandèmia, amb tothom confinat a les seves cases, ens vàrem prometre que ens havíem de posar al dia i que havíem d’aprofitar el trasbals per fer-ho. Sabíem –i sabem– que cada dia que passa sense fer-ho és un dia que anam més endarrerits. I sabem, també, que tard o d’hora ho haurem de fer.
Ens ho vàrem prometre. Fins i tot ara que es parla de fons europeus, dels quals no se sap gaire, i que es diu que una part important anirà a la digitalització, no ens hi estam preparant. I si hi ha algú que estigui fent alguna cosa que s’ho pagui, que ho digui, perquè o no es fa res o es fa de manera tan silenciosa que no ens n’assabentam.En un món en línia, això no quadra.
