Mobo, quan el talent fa créixer la cultura

La primera conclusió de l’anunci de l’organització de no continuar amb la Mobo és que res és per sempre. I, sobretot, si és bo i d’aquí. El festival que un grup de joves va decidir posar en marxa el 2017 havia assolit un nivell d’implantació extraordinari i era un referent de la música de qualitat. Perquè no era només una cita d’aquelles que es fan per autoafirmar-nos i dir que la cosa local, en aquest cas musical, va bé. És que anava bé. I anava bé perquè el Mobofest va ser capaç de creure en la producció musical feta a les Illes, que resulta que avui dia és d’una qualitat excepcional. Però algú ho havia de fer i ho havia de programar. En una terra on sovint la barreja d’una mica de provincianisme i un poquet d’autoodi ens fa infravalorar les iniciatives, les músiques, les produccions i tot allò que sigui local, el Mobofest ha demostrat aquests anys que el panorama illenc és ple de talent.

Una associació sense ànim de lucre, un grup de joves amb molt de talent i un projecte equilibrat que vivia dels ingressos i de les barres, principalment, amb algunes aportacions moderades de les institucions públiques. En poques paraules, un model exemplar que, a més, reivindicava el valor de la terra, de l’art, i que fugia de la massificació. Encara queda una edició i potser podem aspirar que l’organització s’ho repensi. Però hem de fer autocrítica. A festivals que reben 10 o 20 vegades més doblers públics que la Mobo, els grups locals toquen a les 18 h a 35 graus per complir amb la subvenció. Perquè continuam pensant i acceptant que només de fora ve allò bo. Hi ha d’haver Mobos i Mallorca Live, perquè són dos bons productes. Però si he de triar on van els meus impostos, ho tenc clar.