Mira, fill predilecte, glòria i misèria

Joan Francesc Mira i Casterà (València, 1939) va rebre ahir el guardó que el reconeix com a fill predilecte de la ciutat de València, per la seva trajectòria intel·lectual, acadèmica i literària. Que la seva ciutat el reconegués el va emocionar profundament, i que ell pogués assistir a l’acte, també. Ha passat un estiu prou complicat perquè comentés no fa gaire a un amic que “la Mare de Déu dels Desemparats no acaba complir amb les seues obligacions”. Ahir sí que hi devia intercedir.

Diu Mira que “quan ens plantem davant un quadre o escoltem una simfonia és difícil que en copsem tots els matisos, però sí que en captem el resultat, i això és el que compta”. De la seva obra es pot dir semblantment: Mira ens ha fet entendre com va ser possible l’ascens, fulgor i caiguda de la més universal de les famílies valencianes, els Borja, i ens ha traduït els Evangelis, la Divina Comèdia o l’Odissea. És un antropòleg entenedor, un assagista inapel·lable i un articulista que sap escriure perquè sap veure. Captar Mira (Medalla d’Or de la Ciutat de Florència) és concloure que ens ha fet l’impagable servei de sostenir drets els ponts que ens connecten amb els clàssics d’on ha begut la nostra cultura.

I tot plegat exercint d’escriptor en llengua catalana des de València, pràctica no exempta de riscos civils i gairebé penals. De quin nivell deu ser l’odi lingüístic, la incultura general, la pobresa humana i l'estupidesa política que hem de suportar, que el guardó que ahir va rebre Mira va tenir els vots en contra de PP, Ciutadans i Vox. La qual cosa deu constituir un honor de propina per al nou fill predilecte de la ciutat de València. Per molts anys.