Hi ha moments en què, per créixer, cal matar el pare, és així. No per odi ni per menyspreu, sinó per alliberament. El mallorquinisme ho ha de fer, i de pressa. Perquè ens agradi o no, encara funciona amb unes idees heretades de la Transició. Una època on pareixia que tot era possible… i després no ho fou tant. Continuam repetint rituals que ens donen una falsa sensació de coherència –quines manifestacions que organitzam! Quins discursos!– mentre el país real se’ns desfà a les mans.
I el primer que hem de fer, si volem repensar-nos com a moviment, és partir d’una veritat incòmoda: la Mallorca del futur parlarà en castellà. No és cap exageració. Ara mateix, només un terç dels mallorquins fa servir el català habitualment. Només un terç. I segons els experts, l’any 2050, aquesta xifra podria baixar fins al 20%. Una minoria dins ca nostra. Ens estam extingint? Potser sí. Potser no. Però si no partim d’aquesta realitat, ens equivocarem en l’anàlisi i, per tant, en les solucions.
Mentre tot això passa, (quasi) ningú no s’atreveix a dir en veu alta qui hi ha al darrere de tot plegat: Espanya.
L’Estat, amb totes les seves estructures al servei dels poderosos, fa dècades que ens ha assignat un rol ben clar: somriure al turista, servir taules i netejar habitacions. I si pot ser, en castellà. La nostra cultura? Que no molesti, que quedi com a decoració de postal. No ens volen com a poble viu i crític, sinó com a cosa folklòrica, dòcil i dividida. Mentrestant, nosaltres hi col·laboram encantats, discutint pels lloguers, el turisme, el medi ambient i la immigració, mentre pensam que som lliures dins una gàbia.
Deixau-me fer un incís sobre aquest tema de la “immigració”. Ara està de moda culpar la “sobrepoblació” de la situació del català. Ho diu El Pi, ho diu gent de l’Obra Cultural, ho diuen alguns de MÉS. Com si el futur de la llengua depengués de la gent que arriba de fora… Però no és així. Sabeu perfectament que la immensa majoria de mallorquins –independentment de la llengua que parlin– veu el català com una llengua de segona perquè, al cap i a la fi, “som espanyols i el castellà és la llengua comuna”. Aquest és el gran problema.
Acceptem d’una vegada que la gent ve aquí perquè el turisme necessita mà d’obra barata. Fa anys que ve gent de fora. Però ara, que arriben marroquins i llatinoamericans, de sobte ens fa nosa. Quina casualitat, no? Potser perquè és més fàcil carregar contra els dèbils que contra els de dalt. És una doble moral que fa fàstic, i que lliga a la perfecció el carrincló discurs del “barco de rejilla” amb el gir reaccionari que es respira a tot Europa. Però escoltau: culpar-ne els de sempre i ignorar-ne el vertader responsable no ens salvarà. Els nouvinguts no són el problema. Ells són víctimes del mateix sistema. Se’ls demana que s’integrin, però no se’ls dona cap eina real per fer-ho. Arriben a barris on ningú parla català, escoles segregades i serveis públics col·lapsats. Se senten forasters perquè el sistema els tracta com a tals.
Tornem al principi: la Mallorca del futur serà castellanoparlant. Punt. Però això no vol dir que s’acabi el món. Mallorquins n’hi ha hagut sempre i n’hi haurà. La pregunta clau és: demà què voldrà dir “ser mallorquí”?
Això sí que depèn del que facem avui.
Els catalanoparlants sovint ens pensam que som els “vertaders” illencs; –i si bé formam una comunitat nacional diferent– amb aquesta actitud no anam enlloc. El tema no es tracta de conservar una identitat com qui guarda una peça de museu, sinó d’assegurar que tingui futur. I per fer-ho, cal deixar de repartir carnets de pertinença. Fa massa temps que ens comportam com si fóssim vigilants d’una discoteca: només deixam passar qui parla com cal, pensa com nosaltres i repeteix les consignes que ens agraden, i així no es construeix res. Mentrestant, la resta de la societat segueix el seu camí.
Crec que en lloc de plorar i repartir carnets de “mallorquí de veritat”, ja és hora de tenir una mica de convicció. I sí, també ens cal claredat i un puntet de radicalitat. No per fer fora ningú, sinó per aguantar dempeus.
En aquest sentit, trob que el primer pas seria començar a veure Mallorca com un país. Sí, un país de veritat, no només una illa amb platges i pa amb oli. La Mallorca que ve serà diversa, això ja no ho atura ningú. Però estaria bé que hi quedàs una minoria nacional catalana. Un grup de gent que pensi que Mallorca és la seva nació. Una comunitat que no només xerri català i se senti d’aquí, sinó que entengui que fer-ho és resistir. Que parlar la nostra llengua i estimar aquesta terra és plantar cara a un Estat que ens vol muts i decoratius. Aquesta és la clau de volta de tot plegat. La resta ja arribarà. Perquè si hi ha un grup de persones convençudes, actives i visibles, els que arribin de fora no podran fer veure que aquí no es parla una llengua pròpia i que tenim una cultura singular. Els nouvinguts acabaran integrant-se, a la seva manera, això sí.
Sabem que no serà fàcil. La nostra societat encara té por de l’alteritat, està enamorada del turisme i se sent, en gran part, profundament espanyola. Però això no vol dir que haguem de callar o rebaixar el discurs per agradar a tothom. Ja ho hem fet massa temps. Ara toca parlar clar. Fer propostes valentes. I a partir d’aquí, començar a convèncer i teixir complicitats i aliances amb gent que no pensa com nosaltres, parlant des de la veritat i l’amor per aquesta terra. Mallorca no morirà. Però si volem que visqui de veritat, cal decidir quin paper hi volem jugar. I cal fer-ho ara.
