Millor amb pressupostos
Els pressupostos de la Generalitat han estat elaborats per un conseller de Junts d’acord amb un president d’ERC. Tots dos tenien el compromís mutu de dotar la Generalitat d’uns pressupostos expansius el gener del 2022. Era el que calia. I després van intentar pactar-los amb la CUP. Quan les bases de la CUP van decidir presentar-hi una esmena a la totalitat, el president va buscar el suport dels comuns (com ja s’havia fet en temps de Torra). Mentre l’equip de Giró participava d’aquesta negociació, el seu partit posava el crit al cel i intentava boicotejar les negociacions. Artadi, Sànchez i companyia van culpar Aragonès del “fracàs”, li van retreure el canvi de cromos amb Ada Colau i van prohibir a Giró anar a l’última reunió negociadora. Però el pacte va arribar, Giró va defensar el projecte de llei al Parlament i els consellers de Junts van respirar tranquils. Era el que convenia al Govern. I al país. En aquell moment ja no se sentia ni un retret d’Artadi, ni de Puigneró, ni de Puigdemont.
Però Junts sempre vol tenir l’última paraula, i va fer sortir a la tribuna el seu diputat més imprevisible per beneir els pressupostos mentre deia el nom del porc als socis i aliats que els havien aprovat. Una escudella barrejada que va fer perdre la paciència a Aragonès i que ni tan sols els consellers de Junts van aplaudir. Només cert galliner de Twitter va aplaudir-lo amb fervor. L’endemà Jordi Sànchez va desviar el foc cap a Madrid, on també es debaten pressupostos, i va marcar una nova consigna: “Ens donen un 6% de català a l’audiovisual però ens imposen un 25% de castellà a l’escola, quin mal negoci!” Barrejar peres amb pomes i acords polítics amb sentències del Tribunal Suprem: una estratègia -la de Junts- que sembla basada en simplificar els missatges a un nivell de preescolar i generar batibull perquè al final ningú sàpiga qui té la culpa de què.
Però al cap i a la fi, Catalunya té uns pressupostos amb un suport majoritari, Pere Aragonès ha reforçat la seva autoritat i Jaume Giró ha demostrat que sap mantenir-se al marge de la jerarquia de Junts... sigui quina sigui. I encara una altra notícia de relleu: la CUP és important, però ja no és decisiva. Els cupaires continuen partint de la base que ningú és prou bo ni prou d’esquerres per pactar-hi, però aquest cop el premi a la seva puresa és la irrellevància.
ERC també té dos problemes importants, que s’han aguditzat aquesta setmana: el gripau que s’ha hagut d’empassar Maragall a Barcelona (té marge per recuperar-se, però li costarà) i la dificultat de Rufián per vendre la seva relació preferent amb el govern del PSOE. Ni tan sols l’acord sobre la quota catalana a les plataformes audiovisuals -que, si s’apliqués de forma lleial, seria un bon acord-no compensa la sensació que la gestió del conflicte polític està bloquejada sine die, i que cada petit avenç es veu eclipsat per una envestida judicial, davant de la qual el PSOE calla i atorga. Tot el crèdit que guanyi Aragonès a Barcelona el pot perdre si no arriben bones notícies del front madrileny. Però vist el panorama -que és de tot menys rupturista-, ¿poden els republicans fer cap altra cosa que no sigui aguantar i mirar d’influir? ¿Que no ho han fet Bildu i el BNG? ¿Que no ho faria Junts si pogués? En cas contrari, ¿per què no abandona aquesta coalició de govern “autonomista” que tant detesta Joan Canadell?
Sigui el que sigui el que ens depara el 2022, ho afrontarem millor amb uns pressupostos nous de trinca. Per tant, Aragonès i Giró han fet bé buscant els vots necessaris per aprovar-los.
