La militarització de les nostres ments
La guerra suposa un dels fracassos més grans de la humanitat. Un caos absolut que determina una desorganització completa de la societat i que es replica en la nostra ment, també, en forma de desorganització.
Segons Ignacio Martín-Baró, la guerra produeix un trauma psicosocial fonamentat en la deshumanització més extrema de l’enemic com a estratègia política central per salvaguardar els interessos del grup al qual es pertany. Amb aquest objectiu es naturalitzen els mètodes que legitimen el menyspreu per la vida d’algunes persones o grups per les seves característiques físiques, socials, psicològiques, ideològiques o econòmiques.
La deshumanització comporta la pèrdua o empobriment de la capacitat de pensar amb lucidesa. Hi ha una identificació amb prejudicis, temors irracionals i imposició de relacions defensives amb el món. S'esvaeix la sensibilitat davant el patiment de l'altre i s’aniquila la solidaritat. L'altre es converteix en un ésser abominable que no és portador d'humanitat. Tot això no és casual ni espontani, sinó que és producte de la repressió política i la necessitat psicològica de fer callar les nostres contradiccions. Una estratègia prèvia institucionalitza la violència repressiva i la deshumanització en les pràctiques culturals a través de l'educació i els mitjans de comunicació, i de mica en mica es va legitimant la guerra, preparant el terreny per quan esclati. I així arriba el dia en què l'ús de la violència en la guerra es torna justificable.
El mateix Martín-Baró assenyalava, i se n'ha alertat a bastament aquests dies, que per comprendre l’impacte psicosocial d'un conflicte bèl·lic cal parar atenció a la guerra psicològica i a com la desinformació i les mentides institucionalitzades esdevenen una forma de control de la ciutadania –en tenim un clar exemple per part del govern rus–. Es tracta, alhora, d'una estratègia que es fa servir més enllà de la guerra, i que recorre a la manipulació psicològica per destruir la moral de l’enemic i acabar amb les seves bases de suport, sobretot si es troben entre la població civil. Estratègies com la persuasió, la suggestió o el terror hi juguen un paper clau, perquè en la guerra el que es vol és conquerir l’enemic també en el pla mental. En aquest esforç, l’estratègia de la desmoralització, el desànim, la inseguretat i la por, no només dels contingents militars que lluiten al front sinó del conjunt de la població, esdevé clau. I això és el que sembla que Putin no havia calculat bé, ja que s’està topant amb una població ucraïnesa capaç de resistir la guerra emocional. De portes endins, en relació amb la població russa, el bombardeig psicològic buscar imposar idees alienes i fins i tot contràries a les pròpies per tal de convèncer de la necessitat de la guerra i infondre terror a l'enemic. Es busca així la passivitat de la població i un empobriment de la seva participació democràtica, de la seva autonomia. Estenent una angoixa generalitzada, el règim empeny cap a la despolitització, cap a la desactivació del poder col·lectiu.
Tot plegat indica que, més enllà de les víctimes directes de la violència (a banda dels exèrcits, el 80% de les morts en els conflictes armats són entre la població civil), les estratègies comunicatives i psicològiques que acompanyen la guerra tenen una de les seqüeles més greus en la militarització de les ments, un fenomen que genera desatenció selectiva (la ment no es focalitza en una determinada informació), l'aferrament a prejudicis, la rigidesa ideològica, l'absolutització i la polarització, l'odi i el desig de venjança. Són reaccions que intenten donar resposta a la inseguretat davant del propi destí, a la falta de propòsit i de sentit en el que cal fer i, evidentment, a la necessitat de vinculació o pertinença a un grup.
Cal entendre que la guerra es viu també en un àmbit més intern, més personal. La violència ocupa tots els espais de socialització, fins a la dimensió íntima de cada persona, generant divisions i conflictes en les comunitats, afectant les identitats individual i col·lectiva. La guerra ho envaeix i ho trinxa tot, especialment allò que té a veure amb la pau i la vida. Allò que era impensable fa unes setmanes, de sobte és. I allò que mai hauríem pensat, ara ho acceptem. Fins i tot les nostres ments queden impregnades de guerra. I així els arguments pacifistes són els dissidents, els impossibles, perquè la guerra ha guanyat l’embat del discurs públic, deixant de nou un rastre d’extrem cost humà, econòmic i social, però també psicològic. Cal evitar que només es parli de terror i de mort, d’exèrcits europeus i de la necessitat de la guerra. ¿No deu ser que les nostres ments ja estan militaritzades?
