10/07/2024

La meva amiga, pobra, té un restaurant al Gòtic

2 min
Un carrer del barri gòtic

Una nit més, la meva amiga, que té un restaurant de cuina catalana al barri antic de Barcelona, m’envia la foto de quan, de matinada, marxa cap a casa. “Flipa com la gent ve al meu restaurant. Això és el Gòtic”, diu. Contra una tanca metàl·lica, al seu petit, preciós carrer, plena de grafits sense gràcia, que ja no caldrà netejar (quant duraria?) un sofà abandonat, un sac de runa, capses de cartró, bosses d’escombraries llençades de qualsevol manera. El terra ple de qualsevol mena de material corporal, humà i caní, de diversos cupatges. “Rates com gats”, diu la meva amiga. El petit abocador de cada jornada.

La discoteca de més endavant ho té millor. Compta amb vigilants privats, i fan la feina que no fa ningú. Durant l’horari de la discoteca ningú no llença res. En sortir, llavors, és tota una altra cosa. A ella, de fet, alguns vigilants privats l’acompanyen fins a algun carrer gran. En podem dir com vulguem. “Can pixa i rellisca”, per exemple, que és una expressió que no pot ser més exacta, o “cort de porcs” o “olla de bruixes” o “olla de cols”. Però el que és innegable és que si Catalunya serà Regió Mundial de la Gastronomia, i reivindiquem que no desaparegui la cuina catalana, si algú demana un crèdit, deixa preciós un local i cuina honestament, i genialment, i posa preus que podem pagar els autòctons, i et dona un tracte meravellós, no pot ser que entrem al restaurant on soparem entre rosegadors i aquella olor que, gràficament, esclar, ens recorda el famós estudi d’animació Pixar. Tots aquests cuiners estan pagant els crèdits de la pandèmia. El mínim que es mereixen és que l’Ajuntament escombri. Que a ella, per una taca al parquet li posen una multa.

stats