Mestre Marito

En la mort de Vargas Llosa no puc deixar de recordar les sensacions extraordinàries que em van provocar els seus llibres, a una edat en què la literatura pot tenir encara un influx abassegador en la ment d’un adolescent que somia convertir-se un dia en escriptor. Record com em va al·lucinar, marcar a foc, la lectura de Los cachorros, un relat d’al·lots que es fan grans i canvien, i tot aquell mes d’agost amb el patracol de Conversación en la catedral, una novel·la que hauré hagut de rellegir, més o menys de cap a peus, mitja dotzena de vegades. Vargas Llosa no només era un novel·lista descomunal –a l’alçada dels més grans del gènere, un Tolstoi, un Dickens, un Balzac… sinó un científic de la literatura; va saber portar l’art narratiu a un nivell superior en llengua castellana, empès pel que havia vist fer a Faulkner i Flaubert. Ningú ha reflexionat tan a fons sobre com s’ha d’escriure, què és una novel·la, quin paper ha de tenir la literatura en la societat, i què ha de fer l’escriptor amb la seva vocació en un món on els llibres sembla que cada dia tenen menys importància. Va viure la seva tasca obsessivament, posant la literatura per damunt de tot, només això explica la magnitud i l’encert de la seva obra. Mirat fredament, tot el que ha arribat a escriure i publicar és inversemblant; tantes novel·les, i tan bones, tants assaigs literaris, tants reportatges i articles d’opinió. Era tan gran novel·lista polític com més que limitat –i cursi, huachafo– quan es tractava de fer novel·la sentimental. Com va dir algú, semblava que l’intel·lectual que era no hagués llegit el novel·lista. Perquè era com si novel·lant la vida fos no d’esquerres ni de dretes sinó equànime, simple i divinament; mentre que amb la ploma de periodista entre els dits s’havia fet de dretes, però no des de cap convicció sincera: igual que quan era jove era comunista i sartrià (per culpa de les lectures) després va llegir Popper i Berlin i es va fer liberal i partidari de l’economia lliure. Canviava d’idees igual que canviava d’esposa. De casar-se amb una tia de lluny a fer-ho amb la Preysler, fins a la decepció. L’únic que no va canviar, però, va ser el seu nacionalisme: era un castellanista acèrrim; podem llegir la seva última novel·la, Le dedico mi silencio, com una reivindicació saníssima del fet nacional peruà, de la independència de l’antiga colònia, la seva cultura particular, etc., cosa que mai no acceptaria d’un escriptor en català, per exemple. No ens cal que sigui ideològicament coherent, només que estèticament sigui extraordinari. No era precisament feminista, tampoc. Quan se li van acabar les idees per fer novel·les, va començar a novel·lar biografies. Durant la pandèmia, va llegir les obres completes de Galdós i en va fer un assaig de quatre-centes pàgines. Va dedicar més temps a qualsevol dels seus llibres que a qualsevol dels seus fills. Va rebre tots els reconeixements possibles, fins i tot aquell premi Nobel que abans havia rebut el seu amic i enemic, García Márquez, a qui va clavar un cop de puny –després de dedicar-li una tesi doctoral impressionant– per gelosia. Al cel dels escriptors hi tindrà una avinguda, de les àmplies.