Més enllà de Maricarmen

PalmaEl desnonament de Maricarmen a Madrid és el símptoma d’una malaltia crònica. L’ecosistema que permet tractar l’habitatge com un simple actiu financer es va començar a construir amb la liberalització del sòl de l’era Aznar i es va alimentar després del col·lapse del 2008, quan les prevendes a la banca varen facilitar la venda de milers d’habitatges i actius immobiliaris a fons voltor. Ni la intensa però efímera indignació pel cas –erigit en símbol– d’una dona de 87 anys en cadira de rodes tirada al carrer aconseguirà canviar el rumb de la inèrcia especulativa.

El govern estatal s’ha despert i ara vol recuperar les mesures d’habitatge que va aparcar per falta de consens. Entre aquestes, planteja un control estricte del lloguer de temporada, la prohibició de repercutir costs al llogater i un reforç de les garanties davant determinats desnonaments. Però les competències en habitatge estan transferides i moltes de les eines per intervenir el mercat depenen de les administracions autonòmiques i locals. El govern estatal d’esquerres proporciona eines per contenir els preus que, en el cas de les zones tensionades, només es poden desplegar allà on les comunitats autònomes competents acordin declarar-les. La posició de la dreta en aquest sentit és clara: liberalisme pur i dur i la creença cega que el mercat es regula tot sol. De fet, ho fa buidant les butxaques del treballador per omplir les dels rendistes; asfixiant el pobre per enriquir qui més té. Les diferents administracions disposen, a més, d’altres eines: des de mesures fiscals per incentivar determinats lloguers fins a instruments municipals com el recàrrec de l’IBI sobre determinats habitatges buits. També hi ha vies per intervenir sobre els lloguers de temporada i per habitacions dins el marc competencial de cada administració. En el cas dels habitatges buits, els ajuntaments poden arribar a aplicar un recàrrec de fins al 150% de l’IBI.

A les Balears, les institucions s’han negat a aplicar mesures que consideren poc menys que comunistes i ho fien tot a aconseguir unes fotos de cascs enmig d’unes grues que demostrin la construcció de més habitatges, encara que el règim en què es venguin sigui, en la seva majoria, d’acord amb les regles d’un capitalisme voraç que deixa milers de ciutadans no exposats al desnonament, sinó simplement incapacitats per aspirar a un sostre sota el qual dormir.