Més arguments per a la independència?

En una entrevista al número 3 de Debat Nacionalista (octubre-novembre de 1988), i fonamentat en una perspectiva estrictament sociològica i no militant, intentava explicar que el sentiment de pertinença a una nació no s’aconsegueix a través d’una presa de consciència explícita. El que fa que una vinculació a la nació sigui forta, que esdevingui natural i no es percebi com a imposada, és l’existència de mecanismes implícits, no conscients, que fan que l’adhesió a la nació es doni per descomptada. És a dir, que no sigui qüestionada.

Aquesta idea no era fàcil de sostenir –ara tampoc– en un entorn polític que clamava per una presa de consciència generalitzada com a via per a l’emancipació nacional. Llavors sostenia –i sostinc ara– que les preses de consciència són necessàries entre les minories intel·lectualitzades perquè tinguin capacitat d’influència, però que entre les majories tenen un efecte contrari al buscat. És a dir, una presa de consciència resistencial el que fa és residualitzar més que no ampliar l’adhesió i, encara pitjor, desvetlla sentiments adversos en ser vista com una forma de coacció. 

Els exemples són tan obvis que no cal insistir-hi gaire. Només per agafar un dels darrers debats: a ningú a Espanya se li acut posar en dubte que les plataformes televisives hagin de doblar les sèries i pel·lícules a l’espanyol. No es poden ni imaginar que se’n pugui dubtar. En canvi, a Catalunya cal justificar-se amb arguments dramàtics com ara la desaparició del català, apareixen tot de consideracions elitistes sobre el perjudici del doblatge enfront del subtitulat i, encara, la garantia d’una incerta quota esdevé moneda de canvi per aprovar uns pressupostos i no fer caure el govern més progressista de la història.

El 1995 Michael Billig va fer famosa l’expressió nacionalisme banal, on banal s’ha d’entendre, precisament, com a donat per descomptat i no pas com a irrellevant. És una altra manera de sostenir que la nostra vida de cada dia es construeix en la no-consciència com a resultat d’una violència simbòlica que comporta la interiorització d’un marc mental concret sense adonar-nos-en, per dir-ho com Pierre Bourdieu. Ara bé, com veurem, que una idea sigui bona no vol dir que s’actuï en conseqüència.

La bondat d’aquests principis ens l’ofereix el canvi accelerat de mentalitat que des de 2006 s’ha produït a favor del dret a decidir i de la independència. És allò que explica, com he sostingut sovint, el pas de la conformitat autonomista a l’aspiració a la independència de molts catalans sense haver de sotmetre’s a cap credo independentista. O sense haver de ser més independentistes del que ho són els espanyols, els francesos o els alemanys, que són com el personatge de Molière, que tampoc no sabia el que era obvi: que parlava en prosa. En definitiva, la força del canvi polític a Catalunya dels darrers quinze anys prové d’haver passat de la indiferència autonòmica a voler naturalment -i de tota la vida- la independència.

Però, com deia, hi ha obvietats que no sembla que s’entenguin a l’hora de definir estratègies polítiques. Si algú creu que l’adhesió a la independència creixerà a base de més preses de consciència individuals, de vincular la independència a valors socials específics de l’esquerra o de tornar-se a preguntar -encara, per l’amor de Déu!- el perquè de la independència, és que no ha entès com funciona l’adhesió a la nació i quins són els seus obstacles. I encara menys si tot això es fa ocultant acomplexadament la dimensió nacional de l’objectiu. 

En resum: l’existència de minories cognitives resistencials és imprescindible per avançar. Però sense els instruments d’un estat per aconseguir un vincle nacional no-conscient, l’aspiració sobiranista ja no creixerà més. Soc del parer que hem arribat a un punt en què ja no es pot posar el carro de la consciència davant dels bous de les condicions objectives per arribar a ser una majoria nacional natural.