Poeta, traductora i músicEl joc pervers de les llistes dels millors sempre me l'havia bufat, suposo que perquè la música que escolto, els llibres que llegeixo, etc. no hi surten mai; però enguany, a més, em fa una angúnia particular. Sort n'hi ha de meravelles com el catàleg que ha publicat Lleonard Muntaner Editor, repassant els seus 25 anys de publicacions: hi podem recuperar més d'un exemple de joia literària que ha passat desapercebuda per les llibreries, premis i llistats. En música, la plataforma Bandcamp, que proposa un repartiment just dels beneficis de streaming i descàrrega, ha publicat una carta en què explica per què, a partir d'avui, no tornaran a classificar els discs que volen destacar en rànquings d'aquesta mena (els deu millors, els vint més venuts). La decisió no es mereix només un aplaudiment, sinó que tots els mitjans i àmbits repliquin el plantejament.
Pensem-hi. De llistes, sempre n'hi ha dues, en qualsevol tema: la dels més venuts, és a dir, la de literatura o música popular (en base a allò més llegit/escoltat/vist o “consumit”), i la de la crítica especialitzada (basada en la qualitat de les obres). Si les primeres poden tergiversar els números amb les astúcies de la publicitat i els diners, a les segones perilla que hi trampegin els interessos (polítics o sentimentals) dels qui trien els títols i els puntuen. El cas és que les dues llistes no coincideixen gairebé mai en cap dels títols proposats, solament en raríssimes ocasions, com amb l'Enric Casasses; però és que l'Enric és un dels autors que podem comptar amb els dits que, de manera orgànica, és present (i està ben valorat) en ambdós mons. Aquest any ha rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el reconeixement institucional més important de la nostra literatura, però en fa més de trenta que els lectors, el públic i els estudiosos reconeixem la seva obra com a vital.
El fatídic mes de febrer, l'editorial Galerada va publicar el poemari guanyador de l'Amadeu Oller 2020, Bijuteria, de Juana Dolores Romero Casanova. El material extraliterari de la Juana Dolores ha desencadenat un dels rebomboris més sonats en el minúscul (i a voltes ridícul) univers de la poesia en català i, això no obstant, el poemari respon a les exigències que es valoren (o s'haurien de valorar) positivament en un debut literari. Un altre nom en el palmarès d'aquest certamen és Laura Torres Bauzá, que el va guanyar el 2016, amb un llibre de versos titulat L'inhabitable. No va aparèixer en cap llista però, des d'aleshores, la Laura ha exposat la seva obra plàstica en galeries d'arreu de l'Estat, acaba de guanyar i presentar una de les beques Goethe-Institut de Casa Planas i el seu segon poemari, Els temps últims, ha estat guardonat amb el III Premi Art Jove Salvador Iborra de Poesia 2020.
I és que, de certàmens i guardons, també n'hi ha molts i de molts tipus, i això, qui s'hi presenta, però també els jurats, els mantenidors, els editors i els receptors (els lectors, el públic) ho haurien de tenir present. Per exemple, en un premi de poesia a autors joves i/o inèdits es valoren (o s'haurien de valorar) uns aspectes que no són els mateixos que ha de tenir en compte un premi Ciutat de Palma o un premi a obra publicada. Tanmateix, encara que tinguem presents aquestes consideracions, per damunt de tot hem de sospesar la qualitat de les obres. Valenta i honesta la decisió de l'artista Susy Gómez, que ha denunciat mala praxis al Ciutat de Palma d'Arts Visuals: ha explicat com el jurat havia desestimat les obres d'Alicia Framis perquè no la consideraven una artista emergent. Enlloc no diu que els Ciutat de Palma hagin de guardonar artistes que comencen.
A la tertúlia dels dimecres, que hem mantingut tot i la covid, hi parlem de literatura, música i art, però alhora (és clar) de classificacions i medalles. El poeta Àngel Terrón sentencia: “En un concurs sempre es guanya. El que guanya, perquè guanya, i el que en teoria perd, perquè guanya en humilitat, que no és poc”. Després de mirar la cerimònia de la Nit de Santa Llúcia, em va telefonar l'àvia. Com totes les padrines, dona sàvia i -com poques- sense ni un pèl a la llengua, em va preguntar, cansada i fastiguejada, per què la cultura del nostre país dedica tants articles i assajos només a somicar, queixar-se, lamentar-se. Als seus ulls, és incomprensible i incoherent, donat que tot el dia celebrem gales de premis, festes, dinars, sopars... i comèdies de tota casta. I, si m'ho demaneu a mi, la literatura en català, malgrat els entrebancs del 2020 i aquesta manca d'humilitat, tanca un any d'enhorabona. Encara que no aturi de buscar brega, de plorinyar i de fer-nos passar una mica de vergonya als qui, d'una manera o una altra, l'anem fent tirar. Un any que acomiadaré acompanyada dels magnífics menys venuts.
