Menys alprazolams i més kalàixnikovs
Hi ha llibres que et cauen a les mans en el moment just. Junk parlaria de sincronies; d’altres ho atribuirien al ‘zeitgeist’. Jo, en el meu habitual deliri egocèntric, assumesc que des del departament de realització del meu particular xou de Truman algú intenta dir-me alguna cosa.
El cas és que a la darrera Fira del Llibre vaig adquirir un exemplar de A la mierda la autoestima, dadme lucha de clases (Bauplan, 2025) de Jean-Philippe Kindler, i ara pens que tothom s’hauria de llegir A la mierda la autoeestima, dadme lucha de clases de Jean-Philippe Kindler, perquè fa setmanes que li don voltes a la següent idea: l’única qüestió política crucial ara mateix és la de la desigualtat, i qualsevol política d’esquerres que no l’ataqui frontalment és pura farsa i està condemnada al fracàs.
En els darrers mesos, el tema de la salut mental m’ha ocupat una part important de CPU. El cas és que, quan comences a gratar en la superfície del que aparentment és un problema sanitari, no és complicat començar a veure que tot plegat té uns orígens molt més complexos i en molts casos estructurals. Clar, hi ha els factors genètics i bioquímics, que són determinants, però també hi ha un renou de fons, molt més difícil d’identificar, d'inquietud i desesperança, un malestar que no sabem molt bé d’on ve, però que tots sentim amb major o menor intensitat tothora.
De vegades sospit que, després de la pandèmia, el sistema ha comprès d’alguna manera que li és molt més convenient mantenir-nos en estat d’alerta perpetu, pendents del pròxim apocalipsi quan encara no hem pogut ni processar l’anterior. Vivim sotmesos al bombardeig constant de missatges fatalistes, cruiats per una guerra cultural constant que explota els nostres instints baixos i redueix qualsevol debat a un intercanvi infantil en què tothom crida i ningú no escolta. Però la guerra cultural sobretot serveix de distracció perquè, mentre dipositam totes les nostres energies en barallar-nos al voltant de l’esquer del moment, els rics es fan més rics i els pobres són de cada vegada més pobres. I quan parl de rics no parl d’un empresari alemany amb un xalet a Mallorca, parl de gent amb fortunes de bilions, quantitats tan obscenes de doblers que ens resulten simplement inconcebibles i potser per això ens sona tot llunyà i abstracte i no entenem el que vol dir riquesa obscena: riquesa obscena és que Elon Musk guanyi cada dia l’equivalent al que guanyen 138 milions de persones de mitjana a l'Índia; o que la fortuna actual de Jeff Bezos equivalgui aproximadament a la suma dels ingressos anuals de més de 3,2 milions de nord-americans segons el PIB per càpita.
Res de tot això ha succeït per casualitat. L’acumulació de riquesa i la desigualtat no són naturals, no han caigut del cel. Ha calgut crear lleis que ho permetessin, que ho afavorissin; ha succeït perquè ho hem permès i caldran lleis per revertir-ho. I cal revertir-ho, perquè dubt molt que Jeff Bezos o Elon Musk fossin substancialment més infeliços amb la meitat del que tenen, però, en canvi, estic bastant segur que viure constantment preocupat per arribar a final de mes passa una factura que, aquesta sí, la pagam entre tots.
