OPINIÓ

I mentrestant...

Impactant i sobri ha estat l'homenatge que va dedicar The New York Times, en la seva edició de diumenge 24 de maig, a les víctimes del covid-19: una llista dels morts i la senzilla frase “Una pèrdua incalculable”, i no es tractava només d'una llista de noms, sinó de vides que s'han apagat. En la llista hi figuren, per esmentar-ne alguns, la besàvia Marian Krueger, de 85 anys i de riure fàcil; Merle C. Dry, de 55 anys, que era sacerdot, i Dez Ann Romain, de 36 anys, director d'escola secundària i innovador. L'edició electrònica impacta encara més perquè la poblaven, a més, moltes siluetes que representaven les persones que han mort durant aquests dos mesos, i una veritat demolidora resumida amb la frase següent: “Un número és una mesura imperfecta quan s'aplica a la condició humana”.

La portada de The New York Times ha estat com una sacsejada que em va reflectir, com en un mirall tèrbol, la meva gradual pèrdua d'humanitat. Per primera vegada i des de l'inici de tot el que estem vivint, vaig sentir una profunda tristesa i em vaig adonar que se m'ha anat arrancant la humanitat a poc a poc. Reconec que, fins ara, només sentia atordiment, desconcert i, jo què sé, alguna cosa semblant a un caos emocional que no aconseguia definir. Ara m'adono que estava en procés de deshumanització, encara que sempre era conscient que amb cada comunicat que ens facilitaven es tractava de vides que s'apagaven, unes altres en procés i algunes que aconseguien salvar-se. Ens repetien una vegada i una altra que el més important era aconseguir frenar la corba. I les morts es van convertir en números sense noms, sense sentiments; encara que no faltaven, en cap comunicat, expressions protocol·làries com: “Ho sentim pels familiars...”.

Certament, sempre vaig tenir la consciència que es tractava de vides, però, em deixava emportar pel remolí dels números. El maleït comptador que, sense adonar-nos-en, ens arrabassava la humanitat. La portada del The New York Times ha estat, per a mi, una bufetada de realitat i sento gran dolor per totes aquelles persones que no van poder tocar, veure i abraçar les seves mares, pares, fills, veïns, amics. Sé com pot ser d'horrible el buit que ens deixa algú que se n'ha anat sense que poguéssim veure'l, i, sobretot, si es tracta de la persona que ens va donar la vida. Han estat moltes famílies les que han sofert mentre aplaudíem, a moltes persones se'ls estripava l'ànima mentre cantàvem Resistiré i Resistiré i unes altres, desesperades per saber on trobar els seus familiars. Moltes persones grans se n'han anat en silenci i solitud després d'anys de lluites i treball. Hem de recordar que mai no van tenir les coses tan fàcils com nosaltres, que alguns d'ells i d'elles van passar guerres i fam, i van immigrar per alimentar els seus. Molts ni gastaven els seus diners perquè volien deixar una herència, encara que fos simbòlica, als seus descendents.

Mentrestant, nosaltres, mitjançant connexions virtuals, ensenyàvem al món com passàvem el confinament, triant sempre com a fons boniques terrasses, biblioteques superbes i racons fabulosos de les nostres cases, altres persones senzillament se saltaven el confinament per anar a les seves segones residències i uns altres ni respectaven les mesures de seguretat en els seus treballs o en els supermercats, perquè només els importa la seva fabulosa existència. Ho repeteixo: mentre ocorria tot això, altres persones ploraven els seus difunts.

Repeteixo una altra vegada que la portada de The New York Times m'ha sacsejat l'ànima i m’ha reflectit la meva poca empatia i vull escriure sobre això i dir que en algun moment i d'alguna manera sento que la meva humanitat s'ha fissurat de tants aplaudiments, tant Resistiré i, també, per culpa de batalles ideològiques de vius que només anhelaven tenir més poder o arrabassar el poder a uns altres, i tots ells aferrant-se als seus privilegis.

Com va dir Milan Kundrea, “qui busqui l'infinit, que tanqui els ulls”. Tancaré els ulls per contemplar com d'infinita pugui arribar a ser la meva inhumanitat, tancaré els ulls per sentir la solitud i el fred de les pistes de gel que es van convertir en dipòsits de cadàvers i sales d'espera dels morts, tancaré els ulls per presentar les meves disculpes i condolences a totes les persones que van haver de plorar en solitud mentre se'ns n'anava la vida cantant Resistiré.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF