15/05/2021

Les mentides del CIS

4 min
Les mentides del CIS

“¿Y cree Ud. que habría que aprobar una reforma del actual Estatut para posibilitar que, sea cual sea el resultado de las elecciones, gobierne el partido que ha obtenido más votos y escaños, como se plantea en los estatutos autonómicos del País Vasco y Asturias?”

Aquesta era la pregunta número 27 de l’enquesta postelectoral que ha fet el CIS a Catalunya. No cal ser gaire malpensat per veure la intencionalitat política de la pregunta, clarament orientada a obtenir una resposta afirmativa i reforçar la idea que el proper president hauria de ser Salvador Illa. El CIS en els darrers anys ha fet moltes preguntes amb intencionalitat política, i no és l’única pregunta esbiaixada de l’enquesta.

Aquest cas, però, resulta especialment escandalós perquè en l’enunciat de la pregunta s’hi inclou informació falsa. No és cert que als Estatuts d’Autonomia del País Basc o d’Astúries s’hi plantegi que, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, hagi de governar el partit amb més vots i escons. És, senzillament, fals. Qualsevol persona ho pot comprovar, perquè els estatuts són públics. En els dos casos, de fet, es preveu que siguin els Parlaments els que triïn el president, i es remet a una llei específica. Les lleis de la presidència basca i asturiana, per la seva banda, preveuen que el president o presidenta s’esculli per majoria absoluta al Parlament. I, en cas que cap candidat obtingui el suport de la majoria absoluta de diputats, llavors es preveu que sigui investit aquell que aconsegueixi el suport de més membres del Parlament. La diferència amb el cas català és que això impedeix les majories de bloqueig. Però, en tot cas, és una diferència que no té absolutament res a veure amb el que suggereix el CIS en la seva pregunta.

No és el primer escàndol del CIS des que el PSOE va decidir nomenar José Félix Tezanos com a president de la institució. El nomenament ja va aixecar polseguera: Tezanos era membre de l’executiva del PSOE i, per tant, era un càrrec polític molt proper al president del govern. Tota una declaració d’intencions. Tezanos també era catedràtic de sociologia, però qui coneix una mica les ciències socials, i particularment les ciències socials a Espanya, sap perfectament que ser catedràtic de sociologia no implica, necessàriament, tenir expertesa tècnica en la recerca amb enquestes. Això, en tot cas, és relativament secundari perquè el CIS és una institució que, malgrat tot, disposa de tècniques de recerca molt qualificades.

De seguida es va fer evident, però, que el paper de Tezanos al CIS no tenia res a veure amb l’impuls de la recerca sociològica. Tot i que sempre hi ha hagut un dèficit de transparència en la cuina de les enquestes del CIS, en aquesta etapa això s’ha portat al paroxisme. Primer, amb canvis constants de criteri, buscant les fórmules que més afavorien el PSOE. Segon, amb canvis constants de preguntes i metodologies de recerca. Tercer, amb l’elaboració d’enquestes de baixa qualitat científica però alta conveniència política just abans de les eleccions. I quart, amb formulacions de preguntes esbiaixades i, com en aquest cas, directament amb informació falsa.

No és la primera polèmica al CIS. És un organisme de recerca però institucionalment molt proper al poder polític, i això genera tensions. El PSOE ha sigut especialment matusser, com quan el 2008 el govern va destituir la presidenta del CIS Belén Barreiro per una disputa sobre el calendari de publicació d’una enquesta. Mai, però, s’havia arribat al nivell actual de degradació. I això ha arrossegat el prestigi de la institució.

Aquest nivell de degradació permet posar en valor el paper que fa el Centre d’Estudis d’Opinió a Catalunya, especialment en aquesta etapa. En els seus inicis, quan el dirigia el socialista Gabriel Colomé, no fou precisament un exemple de transparència. Marca de la casa. Però en l’etapa actual, de la mà de l’actual director Jordi Argelaguet i d’un equip tècnic molt competent, el CEO ha millorat molt en tots els fronts: la qualitat de les mostres, el rigor i la consistència dels qüestionaris i les sèries temporals, i la publicació immediata de totes les microdades en formats accessibles. Sempre hi ha marge addicional de millora, però és evident que no hi ha punt de comparació.En tot cas, el que passa al CIS cal analitzar-ho més enllà del cas concret. Perquè és un símptoma d’un problema institucional i polític més de fons que afecta molts organismes públics a Espanya. I també a Catalunya, malgrat el bon exemple del CEO actual. Aquesta utilització partidista dels recursos públics, amb nomenaments molt polítics i pràctiques poc professionals, en fa malbé el prestigi i la confiança de la ciutadania. I, al remat, degrada la percepció del que és públic. Per això, si Tezanos deixés de ser director del CIS el problema no estaria resolt. Calen canvis normatius i en la pràctica dels partits per evitar que passin aquestes coses. Direccions professionals, respecte pels criteris tècnics i separació escrupolosa entre els interessos de partit i els interessos col·lectius.