Els mentiders
A la immensa majoria de les persones ens faria vergonya mentir com ho fan els polítics. Tots solem ser bastant conscients del que diem, i intentem mantenir-nos fidels a la paraula donada, per bé que podem entendre que les circumstàncies hagin canviat i allò que tenia tot el sentit en un determinat moment pot no tenir-ne quan s’han girat les tornes.
Però en el cas dels polítics es dona el cas que, precisament perquè els manca ‘el gen’ de la vergonya, aconsegueixen el seu objectiu: arribar al poder i perpetuar-s’hi. En el fons, no deixa de ser un avantatge ‘evolutiu’; perquè no tenen escrúpols van més lleugers d’equipatge, cosa que els permet escalar posicions dins de la jerarquia dels capitostos, a més d’aconseguir, en el temps de democràcia mediàtica en què vivim, que una bona part de la població els escolti i fins i tot se’ls cregui. I és igual que certs mitjans de comunicació vulguin mostrar que hi ha hagut mentida o tergiversació; el polític segueix mentint, i la mentida sempre pot arribar més lluny que la veritat. Ho hem vist aquesta setmana amb la mentida sobre Kosovo en boca del president del govern espanyol, en afirmar que una declaració unilateral d’independència no és vàlida per ser reconegut com a estat sobirà a la comunitat internacional. Però tanmateix els casos de mentida són innumerables, indissociables de la història de les democràcies: de Nixon al procés català, de les promeses electorals als casos de corrupció del PP, del terrorisme d’estat dels socialistes espanyols als papers del Pentàgon, etc. Des de Maquiavel que sabem que el líder polític necessita ser despietat, moure fils a l’ombra, tenir sempre un ull per a la conxorxa i l’administració del secret i la debilitat del rival. Un seguit de ficcions s’han basat en aquesta idea: des dels reis malèvols de Shakespeare fins als polítics tèrbols de les sèries de televisió nord-americanes (House of cards'. Però és evident que no ens agraden aquesta mena de persones, i que quan veiem venir els arrogants, aprofitats i manipuladors, els aïllem i no els fiaríem ni la cartera buida. Potser aquí hi ha l’arrel de tot, però; perquè les persones que revelen que realment són així quan arriben al poder han hagut de fingir tot el contrari per arribar-hi: humilitat, magnanimitat, valentia i calma. Acabem fent de la política un joc pel qual se senten atrets, doncs, els més capsigranys i tenebrosos, i dins el qual només poden sobreviure els que estan més disposats a mentir i manipular, els pocavergonyes que han sabut fer de la falta d’escrúpols el seu motor d’acció, la garantia que els permet seguir cap endavant, sense que els caigui la cara de vergonya.
Aquesta mena de persones tenen alguna cosa de diví o de demoníac. No ens deixen mai de fascinar, per bé que podríem plantejar-nos ja si el que toca és deixar –per sempre– de votar-los. Líders que en el fons ens menyspreen; com va dir Maquiavel, ells necessiten pensar que tots plegats som una colla de ximples als quals no queda més remei que enganyar.
Melcior Comes és escriptor
