23/09/2023

Menorca, per als multimilionaris?

La temporada turística s'acaba. Molts treballadors de la restauració estan esgotats. Llums i ombres entre els empresaris. La impressió general és que, després del boom de demanda de l’any passat, la pujada de preus registrada pels bitllets de transport i els preus dels hotels –les parts més inelàstiques de la despesa turística– ha deixat menys diners per a la resta de desemborsaments. Efectivament, entre restaurants i botigues hi ha els que més es queixen. Amb asimetries entre ells, esclar, ja que la qualitat i la bona reputació resisteixen sempre millor la pujada de preu, compensada per l’efecte renda.

Toca fer balanç després d’un setembre que aguanta millor amb la nova combinació de preus més baixos i menys cues per accedir als béns i serveis que Menorca proveeix. Davant el col·lapse de l’any passat en els accessos a paratges naturals, bars i restaurants, alguns empresaris sensats han augmentat aquest any les plantilles i han patit a l’agost alguns descosits per una demanda menor que l'esperada, amb efectes en el seu compte de resultats. Però, en general, a l’estiu, com es diu, tota cuca viu. I així ha sigut.

Cargando
No hay anuncios

Entre la gent vinculada d’una manera o altra al turisme, sector que arrossega ja tota l’economia illenca, domina l’acceptació del nou modus vivendi: stop and goA tope l’estiu, i després a dormisquejar. Hi ha qui retorna a la Península i hi ha qui hiverna jugant a dòmino als bars encara oberts, o qui cerca espàrrecs o rovellons. I el paradís roman ja només per als locals. 

Menorca ha lluitat per crear "marca", sovint contraposada a l'Eivissa "trepidant" de diversió desenfrenada. Ho ha fet com tot el que fa, a poc a poc, primer amb la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera, una de les poques que se sosté amb un ecosistema real, amb activitat econòmica interna important i ara, recentment, amb la declaració de la Menorca Talaiòtica per part de la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. Aquests compromisos en són fites destacades.

Cargando
No hay anuncios

En el conjunt de la població s’ha instal·lat, però, enguany la idea que Menorca està, definitivament, en venda. Estem preservant l'illa per a tercers. I són multimilionaris els qui se la fan seva. Ja corre la llista censal dels nous propietaris, alguns amb agents interposats, i la comptabilitat d’hectàrees és avui de domini públic. Ha sorprès l’arribada de capital francès, ara migrant del Magrib i de l’Àfrica central, juntament amb els megarics habituals, amb fortunes fetes ves a saber com. En tot cas els diners no tenen pàtria, no fan olor, ni deixen rastre (sobretot si procedeixen de paradisos fiscals). Menorca, en realitat, està canviant de mans. Dels antics barons, comtes, marquesos i ducs, i fortunes de corsaris i de comerciants, les grans finques passen ara a cognoms coneguts en revistes del cor i en el llistat de fortunes internacionals. Es fan veure més: iots, avions particulars, festes i inversions patrimonials espectaculars, i certs capricis en els nous conreus agraris que practiquen. 

Cargando
No hay anuncios

En certa manera, això no és desafortunat, especialment si ho valorem per comparació amb altres alternatives possibles en el lliure mercat de capitals que mou el món. En el passat dèiem que un noble no venia propietats perquè ser noble era això, mostrar que, tot i no viure massa sobrat en rendes, conservava el patrimoni heretat. Aquell "noblesa obliga", però, s’ha anat esvaint. Ara els nous propietaris són diversos en procedència i gustos (no com a la veïna Eivissa, on se sap qui mana, i aquest sap què vol) i no compren, en principi, per trinxar possessions, sinó per mantenir les propietats com a refugi d’uns diners que a alguns els surten per les orelles.

Cargando
No hay anuncios

Que això passi no pot sorprendre. Després que durant tants anys els bancs centrals d’arreu del món hagin emès moneda a mans plenes, intentant combatre la crisi, ara la bombolla dels diners disponibles, a falta d’àmbits especulatius més clars, posa en valor el patrimoni "terra". Ho fien no al rendiment anual de la inversió –"no necessiten viure d’aquestes rendes"–, sinó a la plusvàlua que generi la revalorització futura del guany de capital, que la fiscalitat tracta millor que la renda i els dividends. En la mesura, doncs, que aquests grans inversors no requereixin l’explotació del recurs, una illa com la nostra, relativament ben conservada, és “mel” per a ells. I, en bona lògica, haurien de ser ells també els aliats naturals dels preservacionistes locals. Aquests, si no volen ser convidats a perdre-hi en la nova situació, convé que forcin una regulació que obligui a mantenir les externalitats socials de les noves inversions, amb camins oberts i conservació dels paratges naturals al seu càrrec, per compte de tots. I, així, ajudar a parar l’ímpetu desarrollista dels nous polítics, que no s’han assabentat, encara, que el futur passa per una economia més verda.