De màscares i mascaretes

Les belles màscares venecianes que avui ens fan evocar festes sumptuoses ens retornen, paradoxalment, als lavabos públics dels segles XVII i XVIII, que no eren gaire diferents de les letrinae romanes. En aquests llocs hi coincidien persones que feien les seves necessitats sense cap separació física. El contacte visual era total. Es tractava de superfícies de pedra o de fusta amb forats que estaven a una distància d’un parell de pams. Per evitar o atenuar la incomoditat que experimentaven, els usuaris solien cobrir-se una part de la cara –la dels ulls i el nas– amb unes màscares que els invisibilitzaven una mica, i que només molt posteriorment van acabar tenint un ús festiu o decoratiu. 

Lligades a Occident a la preservació de la nostra intimitat, les màscares tenen en altres cultures una funció completament diferent: s'utilitzen per mostrar el més profund i secret de nosaltres mateixos. Serveixen perquè el que hi ha dins –el nostre desig de fer por als altres, o de ser un lleó, o de fer riure– es faci públic, aflori. En aquests contextos culturals, la màscara no pertany a l'esfera simbòlica de l'ocultació, sinó a la de l'exhibició. La seva lògica, doncs, és una altra. Les màscares africanes constitueixen un esventrament del jo, una finestra indiscreta oberta de bat a bat, generosament, a la nostra ànima. Picasso se'n va adonar molt abans que ho divulguessin antropòlegs i viatgers com Nigel Barley o Bruce Chatwin. Les màscares picassianes mostren el veritable rostre –és a dir, el que hi ha darrere de les faccions òbvies o involuntàries que ens han estat atorgades per la biologia–. La modificació de la cara amb finalitats màgiques o espirituals és potser tan antiga com el llenguatge articulat, en la mesura que fa ús d'un codi simbòlic complex. 

I què amaga la màscara? Evidentment, un rostre. I què és un rostre? Sens dubte, una cosa que només suggereix una determinada realitat. Per això diem: "Tot i el seu somriure angelical, era un veritable sàdic". La cara potser és el mirall de l'ànima... però no és l'ànima. És només el seu reflex incert. El rostre és essencialment un secret. La màscara pot fer-lo encara més fosc, o bé revelar-lo. En tot cas, mai no deixa de ser un secret. Mentre escric aquest article tinc a la vista un daguerreotip de la meva besàvia materna fet cap al 1885. Es tracta d'una noia amb un front ample i uns ulls tan clars que semblen transparents. En aquell moment era més jove que el meu fill, cosa que no deixa de provocar-me un cert estupor cronològic. La seva mirada és alhora severa i dubitativa: mai no sabré què pensava en aquell moment. La inexpressivitat dels retrats vuitcentistes respon a un respecte positivista per la tecnologia però també a la consciència que una imatge fotogràfica és un flirteig impossible amb l'eternitat, amb la immortalitat. Avui hem perdut per complet aquesta consciència. L'objectiu involuntari dels retrats fotogràfics no és altre que l'eterna ocultació d'un instant passat. 

Des de fa un temps –massa temps– la mascareta ha passat a formar part de la nostra fesomia pública. Una mascareta no és una màscara, òbviament, però cobreix una part significativa del rostre i, en conseqüència, acaba fent una funció similar. Ben aviat, la mascareta ha recuperat la seva funció diguem-ne "africana": ens tapa el nas i la cara però alhora serveix per exhibir públicament fòbies i fílies. Moltes mascaretes porten dibuixades petites banderes, logos corporatius, escuts d'equips de futbol, dibuixos de tota mena. "Mira, aquell és de l'Espanyol; mira, aquella és independentista". I tal com passava amb les màscares venecianes originals, l'ús massiu d'aquest estri ha generat també un seguit d'hàbits socials estandarditzats que, en molt poc temps, han creat conductes interessants. En efecte, al restaurant ens posem la mascareta... justament quan anem al lavabo. Els motius no tenen res a veure amb els d'aquells festaioli venecians de fa tres segles mancats d'intimitat, òbviament, però la coincidència és interessant. 

Més enllà del seu previsible ús futur en el transport públic o en espais molt concrets, ¿en quedarà alguna cosa, d'aquests hàbits? Encara que ens sembli una eternitat, ha passat molt poc temps. Fora estrany, doncs, que s'acabi fixant o consolidant algun costum concret. Quedaran aquelles estranyes fotografies de grup on és difícil distingir ningú, i també el record d'un món que va veure com l'apocalipsi es desinfla amb l'aplicació del mètode hipotètico-deductiu, el manteniment de la calma i un rectangle de fibra de polièster subjectat a les orelles.