“Mama e anad a yuga anes sola”

El meu primer curtcircuit neurolingüístic es va produir a final dels anys seixanta. El títol de la  magistral obra de Manuel Chaves Nogales, A sangre y fuego, il·lustrava com ens inoculaven el castellà a l’escola.

Jo devia tenir nou anys quan, davant d’un tros de paper d’estrassa, en voler escriure, vaig quedar bloquejat amb el llapis a la mà.

Volia deixar a ma mare una nota per explicar-li que havia anat a jugar al descampat a prop de ca nostra, a la riera general, que era com denominàvem el carrer sense asfaltar del General Riera, per la torrentada que s’hi feia quan plovia.

No puc precisar el text, però sí l’impacte emocional que em va suposar. M’acabava d’adonar que la llengua en la qual aprenia a escriure a l’escola no era ni la del meu pensament ni en la qual parlava amb la família. No podia comunicar-me per escrit amb ‘sa mamà’.

Ves a saber què vaig arribar a escriure; segur que qualque disbarat semblant al títol de l’article.

Tampoc no hi ajudava gaire, a la immersió lingüística, escoltar en castellà per la ràdio la preciosa veu del meu germà, ara ‘talibanitzat’. Almenys en aquest aspecte, la llengua imperial ha perdut.

La meva ascendència balear/valenciana em permetia el luxe de tenir (al marge dels tòpics Jimmy i James) tres personalitats orals: el Jaume valencià, el Jaume mallorquí i el Jaime oficial. A ca nostra, sortien les dues primeres.

Arribats al 1981, a l’acadèmia de Policia, aparegué una estranya assignatura. Es deia Català. El nivell era molt bàsic, però jo feia aigua de pertot, fins que el ja convers Ricard em va aconsellar escriure com parlàvem amb el pare. I, ves per on, vaig aprovar l’assignatura. Encara m’ho retreu de tant en tant. Ara resultarà que les oposicions també les va aprovar ell i que els articles que em revisa són seus...

En desenvolupar una unió entre cultures amb una de castellana, les nostres filles han begut de les dues llengües. Fins i tot a mitjan vuitanta, per una incomprensible recomanació mèdica relacionada amb un problema fisiològic, durant un parell d’anys el català no el férem servir a ca nostra. Va ser el meu segon i darrer curtcircuit mental.

Hi ha més anècdotes: com la d’un dels meus millors amics, amb qui vàrem parlar en castellà els sis primers anys d’amistat, fins que, quan en teníem quinze, ens adonàrem que aïlladament parlàvem en català amb terceres persones. Pot parèixer ridícul, però era així. Va costar; no obstant això, giràrem la llengua. El descobriment es va produir davant un text que deia: “El cobarde obedece a sus inclinaciones, el valiente las gobierna”, firmat per unes enigmàtiques inicials, cJc, que anys després vàrem saber que amagaven el nom de Camilo José Cela.

Fent feina a l’administració pública, he viscut diferents estadis de relleu de la llengua, encara que l’exigència real es limita a l’accés a la funció pública. Després, sense gaires entrebancs, en moltes ocasions es dilueix. I, llevat de botar aquest llistó que suposa per ser funcionari, per a la resta és relativament còmode viure a la nostra terra sense ni tan sols entendre’ns.

No cal llistar els ímputs contextuals de supremacia d’un idioma sobre l’altre; seria pleonàstic i són massa. No és estrany trobar-nos incòmodes per parlar en la nostra llengua. Això no pot ser normal. El que passa és que ho tenim automatitzat. ‘Va fer una bona feina’ el sistema educatiu, és un dir, del nacionalcatolicisme.

A principi dels anys vuitanta, una coneguda marca de formatge va fer una efectiva campanya publicitària. Regalava un rellotge digital als botiguers que recomanessin els seus productes. No us enganyo: darrere un taulell ho vaig fer i, en una de tantes, el destinatari va ser un comercial d’incògnit de l’empresa i em va tocar el rellotge.

Se m’ocorre, per potenciar el nostre dèficit, una acció pública inspirada en el parany anterior. Segur que la perspectiva de guany augmentaria l’ús del català. 

Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat