En Llorenç i el populatxo

Conec una senyora adinerada però progressista, d’aquestes que estan a favor de les polítiques d’esquerres i en lloc de dir “la minyona” diuen “la noia que ens ajuda”. Quan baixa a la capital a fer encàrrecs, com a mostra d’exotisme i coherència, agafa el metro. Un dia em va dir, amb un rictus irònic, que al vagó hi veia tot de noies (em sembla que va dir “cangurs”) que anaven a treballar amb bosses falses de Louis Vuitton comprades al top manta. Ella també en porta una, però, esclar, la seva és autèntica. I deia que allà al metro no es notava la diferència de bosses. Hi he pensat, perquè he llegit a l’ARA una notícia emocionant. El príncep Llorenç, germà petit del rei Felip dels belgues, “ha criticat la quantitat de «gent corrent» que ha assistit al funeral de la reina Elisabet II”. Ell deu considerar, amb bon criteri, que la plebs ha de ser al carrer, apartada dels nobles, plorant per la reina i demostrant, d’aquesta manera, la inferioritat sanguínia. I que a la cerimònia funerària hi ha d’anar gent com ell, de sang blava. Però, no hi ha anat. I justament no hi ha anat per això: "Hi havia tanta gent corrent, suposats funcionaris que es creuen importants i gent amb ambició desmesurada que han fet tot el possible per mostrar-se, que vaig preferir no imposar-me".

Gent que “es creu” important. Perquè el funeral de la reina d’Anglaterra és un lloc per demostrar que ets important. Estilisme funerari, que no serà criticat com ho seria un estilisme de casament o bateig, i cara trista, excepte l’emèrit, que va estar fent el que faríem tots en el funeral d’un parent amb qui no teníem relació: acudits. Les paraules i l’actitud d’en Llorenç em semblen la mostra més gran d’esperit monàrquic que s’ha demostrat mai. És exactament això.