OPINIÓ

El llop que guarda les ovelles

D’entre tots els àmbits socials, l’escola deu ser aquell en què més es fomenten els valors humans, tant amb teories com amb pràctiques. Aquells valors que consideram tan necessaris per a la millora de la societat. S’hi promou el respecte de la diversitat humana (d’origen, de llengua, de pensament, de sexe, de capacitats...), s’ensenya a acceptar-la i a conviure-hi amb normalitat i en igualtat. S’impulsa la resolució pacífica dels conflictes. Es fomenten comportaments en defensa de la natura, de la solidaritat, dels béns comunitaris... La responsabilitat i la diversitat polièdrica dels docents assegura que la varietat de sensibilitats que es manifesten en la seva tasca es reequilibrin i que es desenvolupi l’esperit crític dels infants. En tot cas, l’escola és el medi en què aquests valors són més dominants. En sortir de l’escola, però, els infants sovint troben una realitat en què aquests valors són menytinguts. Així i tot, n’hi ha que tenen una tendència malaltissa a atacar l’escola i, sobretot, els docents. Ara, per l’ensenyament del català; suara, per, segons ells, l’adoctrinament. Són els que rebutgen aquesta escola perquè el control social és més fàcil si les persones són acrítiques, temoroses i submises. Fixem-nos que la desacreditació de l’escola i dels docents sol provenir dels mitjans de comunicació, dels polítics i dels individus que més intensitat d’odi mostren contra els adversaris polítics o ideològics: els insulten, els desqualifiquen, els atribueixen delictes inventats, els agredeixen, exigeixen per a ells presó o càstigs superiors... No és a l’escola que s’ha congriat l’odi forassenyat que aquests dies emergeix descaradament; el podem veure en la manipulació informativa de determinats mitjans, en les declaracions de segons quins polítics, en els exabruptes proferits en les xarxes socials i en manifestacions acompanyades per una extrema dreta que hi afegeix, com a cloenda, agressions físiques.

Molt preocupant és que aquesta actitud hagi impregnat bona part dels mecanismes de l’Estat. No sé si és a causa de la sensació de ridícul que el Govern de Rajoy degué experimentar el dia 1 d’octubre. A pesar que anunciaren en diverses ocasions que n’havien desmantellat la logística, de repetir que no es duria a terme, d’amenaçar els votants i els qui havien de ser membres de les meses, de tancar webs, de la injustificable repressió executada per les forces policials... es va votar; i ho va fer més gent que, per exemple, al referèndum d’aprovació de la Constitució Europea. Des del Govern, i els seus satèl·lits, a la insensata prepotència habitual, semblen haver-hi afegit un desig irat de venjança. I la ira és una guia que, a més de fer mal al destinatari, també en fa a qui n’és posseït.

Des del començament han volgut creure que això de la independència era cosa d’uns quants polítics, en lloc d’acceptar que era un ampli desig social que els polítics recollien. Havien previst que amb les amenaces i la violència policial la gent s’acovardiria i ha resultat que com més repressió practiquen més solidaritat i més valor desperten entre la gent. I ara ja n’hi ha que lamenten que, potser, els biaixos i excessos jurídics i polítics faran més mal electoral als impulsos que a les víctimes.

Qualsevol governant assenyat, en lloc d’incentivar el malestar entre els ciutadans, procura rebaixar la tensió, intervenir per a amortir-ne les conseqüències. Però aquí ha passat el contrari. Potser és per ineficàcia i ceguesa política. Potser, però, és per a aconseguir una espessa cortina de fum darrere la qual amagar els casos de corrupció de què són protagonistes. No sé si la “discreta” actitud d’Europa es pot interpretar només com a complicitat entre iguals o perquè, més enllà de rebre’n premis i doctorats, els convé que Espanya estigui en mans d’un Govern inepte que els degui favors.

I mentrestant, el Govern espanyol, després d’incentivar la fuga de seus socials, continua controlant els comptes de la Generalitat i amenaça d’intervenir els de l’Ajuntament de Madrid, com a garantia d’una gestió correcta. El Govern del partit amb més casos de corrupció econòmica de tot Europa, que està a punt d’evaporar el que queda del fons de pensions, que ha renunciat a recuperar els més de quaranta mil milions d’euros abocats als bancs i caixes... ben igual que si una guarda de llops s’oferís per a guardar-nos les ovelles. I n’hi ha que els va bé; molts més dels que pot suportar qualsevol societat amb voluntat de sortir-se’n.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF